Prou dracs!

Quina calda que hi feia, dins del cap d'aquell home! En Minyut portava vivint-hi des del passat Carnestoltes, quan les temperatures havien estat més fredes, però ara que començava a apropar-se la bonança, l'escalfor que tant li havia agradat en el seu moment, començava a afartar-lo.

No només això, en el parell de mesos en què havia viscut dins del seu cap, se l'havia fet de dalt a baix un mínim de set-centes vegades! En un principi havia gaudit dels seus pensaments. S'havia banyat en bassals replens de monedes d'or, i havia gaudit de grans banquets en el seu honor, però això no va durar gaire. En poc temps, el Minyut es va veure atacat per un drac. Un drac! Qui deixava que un drac entrés als seus pensaments? Havia de fugir del cap d'aquell llunàtic com fos!

Va fer les maletes, agafant les poques pertinences amb què havia arribat al cap d'aquell home, es va girar per acomiadar-se dels prats verds que en breus serien arrasats pel drac, i es llençà avall, avall, avall, fins a sortir per l'orella d'aquell home obsessionat amb dracs. Per la seva sorpresa, caigué sobre un coixí blanc i tou, i en mirar enrere veié la seva antiga llar, tombada al llit, amb febres molt altes. Normal, que hi fes massa calor dins del seu cap!

L'home va parpellejar un parell de vegades, com si hi veiés sense dificultats després de molt de temps. Sí, aquella era la reacció de gairebé tothom quan el nyítol els abandonava per buscar una nova llar. Bé, en Minyut tampoc l'enyoraria pas, a ell! Mira que haver-lo intentat matar amb un drac!

– On és, la meva filla? – va sentir que preguntava a un home segut a la vora del llit–.

– La vostra filla? Majestat, l'heu enviada... – abans d'acabar de sentir la frase, en Minyut va sortir per la finestra, deixant-se portar per un corrent d'aire. Havia de trobar una nova llar aviat, si volia tenir forces de festejar Sant Joan com volia.

Es deixà endur per l'aire amb tranquil·litat. Tot i que el temps apressava, no volia acabar al cap de qualsevol. Ell preferia les persones assenyades. Tombat de bocaterrosa sobre el vent, mirava la gent que caminava pels camins, fins que trobà algú que li semblà adequat.

La noia anava vestida amb fines sedes, i plorava desconsoladament. Si tan trista estava, segurament no li faria res que un nyítol li habités el cap. Al cap i a la fi, així podria oblidar les causes del seu dolor! A més, per com anava vestida, era clarament noble, i un parell de mesos més gaudint de banyeres d'or i banquets, no sonaven pas gens malament. Sense pensar-s'ho gaire, en Minyut entrà per l'orella de la jove.

El cap de la noia era tot fosc, i no s'hi veia res. On eren les banyeres d'or? On eren els ban...? En Minyut deixà anar un xiscle esfereïdor. Allà, en la més negra foscor, es podia entreveure la silueta d'un drac adormit, amb el cos maltractat de la donzella als seus peus.

Bé, el drac, adormit, ja no ho estava. El xisclet de terror d'en Minyut l'havia despertat, i ara treia foc pels queixals. La sala s'havia il·luminat per fi, però veient les circumstàncies, el nyítol preferiria seguir en la més negra foscor.

Es va quedar quiet com una pedra, mirant el drac fixament als ulls. No era el primer drac a qui s'enfrontava, ja que el cap d'aquell primer home n'havia estat ple durant l'últim mes, però no volia tornar a veure'n cap mai més. Ni a dins ni a fora del cap de ningú! Tirà enrere poc a poc, sense donar l'esquena a la fera. No girà cua fins que no va creure estar a mig camí del túnel de sortida del cap d'aquella noia, i de seguida començà a córrer.

Tan bon punt es trobà de nou a la llibertat del vent, va deixar anar un sospir enorme, preguntant-se si trobaria mai un cap prou tranquil on habitar. A aquestes alçades, un cap sense dracs ja li anava bé! Un cap com el d'aquell home a cavall, que no semblava ni afligit, ni duia bones vestimentes. Sense pensar-s'ho gaire, en Minyut s'hi llençà i es ficà per la seva orella.