En Jordi, el drac

La princesa caminava a bon pas en la penombra que li oferia la lluna gairebé plena. Havia deixat el cavall lligat entre els primers arbres del bosc. La bèstia l'hauria espantat. El drac assolava el regne de feia mesos. Nobles i cavallers incomptables havien intentat abatre'l en va. Ara li tocava a ella, sotmetre el drac. I ho faria, n'estava completament segura. Tot i això, a mesura que s'acostava a la cova i l'aroma del sofre li feia arrufar el fas, el nerviosisme li regirava l'estómac.

Finalment, va arribar a una clariana d'arbres trencats per les anades i vingudes del drac. La princesa va endinsar-se a la cova, a l'interior de la qual lluïa un foc acollidor. Però a l'entrada una branca traïdora va fer-la ensopegar.

—Collons! —va renegar la princesa. A més d'estar a punt de fotre's de morros, s'havia punxat amb una espina de la rosa que duia a la mà.

—Qui hi ha? —va preguntar una veu greu provinent de l'interior de la cova.

—Ningú, hi ha! —va remugar la princesa llepant-se el dit.

La va rebre una cova bellament decorada amb tapissos a terra i a les parets. En un racó hi havia una banyera amb potes de coure, i un estant amb olis, robes plegades i un estant ple de llibres. Si aquells cavallers analfabets sabessin que el drac és un intel·lectual...

—Ningú, eh?

Al centre de la cova, a l'altre cantó del foc, hi havia un home fort i bru amb una llarga cabellera ondulada. El foc arrencava reflexos rogencs als seus ulls foscos, que van clavar-se en la princesa. Rere seu, s'apilava una muntanya de monedes, objectes fabricats amb or i argent i pedres precioses.

La princesa va acostar-se al foc.

—Déu vos guard, Jordi.

—Déu vos guard, Ningú.

—No deu ser fàcil, dur una vida tan solitària com la vostra. Entenc que és un avorriment, i que desitgeu una mica de companyia, però s'ha de tenir molt mal do de gents per fer que un regne sencer us vulgui fer la pell.

En Jordi, el drac, va riure.

—Quan el món creu que ets una bèstia, al final tu també t'ho creus. A vós també us passaria.

—Tinc una proposta.

—Ningú té una proposta —va fer el drac aixecant una cella.

—Deixem-ho estar, d'acord? M'he punxat! Casa't amb mi i posem fi a aquesta lamentable situació —la princesa va agenollar-se a un costat de la foguera i va oferir la rosa al drac.

El drac va aixecar les dues celles.

—Per desencantar-me m'has d'estimar.

—Ja n'aprendré.

—Durant el dia la bèstia pren el control. No tinc control de les seves accions.

—No re que unes bones cadenes i un bon morrió no puguin arreglar.

El drac va riure.

—Ja! Perquè els cavallers em matin tan bon punt surti el sol!

—Ja no queden cavallers al regne; els heu mort tots —va respondre la princesa secament.

—Ups! Els són els que venen a matar-me!

—Tu vas començar!

—No. El drac va començar.

—El drac ets tu. Aturem-nos. Aquesta conversa no està anant per on hauria d'anar. Jordi, li ofereixo el meu amor. Desencantar-vos. El final d'aquesta vida avorrida i solitària de guardià del tresor d'un rei mort fa segles.

—Com sé que puc confiar en vós?

—He travessat un bosc poblat per tota mena de bèsties per trobar-me amb una bèstia encara més ferotge, que ha mort fins i tot el rei, el meu pare, per oferir-li a aquesta bèstia el meu amor. Jo estic confiant en vós, i vós haureu de confiar en la meva paraula —la princesa aturar-se uns instants per agafar aire. El drac no va restar en silenci—. Però si no us és d'interès el meu oferiment, doncs molt bé —la princesa va posar-se dreta. Ja li començava a fer mal el genoll—Déu vos guard, i bon dia tingueu! —la princesa va fer mitja volta i va sortir de la cova.

Al cel, la lluna va amagar-se sota la línia de l'horitzó.

—Espereu! —el drac va sortir darrere seu—. Accepto. Em casaré amb vós.

La princesa va cloure els ulls i va inspirar profundament.

—Gràcies a Déu —va mormolar.

La princesa va girar sobre si mateixa i va saltar al coll del drac. I li va fer un petó d'allò més apassionat i bavós.

—Què els direu als vostres súbdits sobre la sobtada desaparició del drac? —va preguntar en Jordi quan van separar-se.

S'havia posat una mica vermell.

—Ja se'ns acudirà alguna cosa pel camí. Tens cap idea?

—Aaaah... podríem dir que sóc un Sant?