La Vida És Curta

Capítol 8

— Estàs millor?

La Carlota sanglotà.

La Marta i la Julia s'havien apropat a poc a poc, amb por de fer-se veure. La Carlota no sagnava per enlloc més que una esgarrapada al colze que s'havia fet amb les pedres de la via i un blau al front que podia o no ser culpa del rail. No l'havien tocat els vagons. Havia estat gairebé un miracle, i la pobra, incapaç de processar el que li acabava de passar, havia estat plorant gairebé un quart d'hora. S'havia buidat. Amb prou feines podia fer res més que tremolar.

Mormolà unes paraules confoses, entre gemecs i sanglots i tornà a enfonsar la cara al pit de l'Elsa.

— Calma, calma... Estàs d'una peça.

L'abraçava amb força; no la volia deixar anar.

— Tinc un pa de pessic a casa. Un de sencer. Te'l portaré en quant pugui. T'ho prometo.

Te'l mereixes, pensà, per tot el que t'ha passat aquesta setmana. I no havia estat una setmana, encara que estiguessin només a dimecres, d'aquelles que s'obliden per la Carlota. La motxilla que duia la jove a l'esquena l'havia trencat del tot i, ara que li havia esclatat a les mans, no podia fer res. Havia perdut el control. Ho sabia, i allò li estava fent mal.

Continuà sanglotant, esgotades les llàgrimes, durant deu minuts més, fins que s'anà separant de l'Elsa amb aprensió. La Marta encara la observava de lluny, negant-se encara a acceptar el que acabava de passar; atordida. La Júlia, en un gest que no agradà al principi gens a cap de les altres dues dones, tornà al safareig per acabar la bugada.

La Carlota segué a Terra. Sentia el cor al cap, li tremolaven les mans. Durant una bona estona només veié els seus dits bellugant-se incontrolats amunt i avall, amunt i avall, de manera quasi hipnòtica.

En cap moment l'Elsa s'allunyà d'ella.

— Com...? — li preguntà la Marta.

— Ja la veus — digué l'Elsa.

— Ja... Pobrissona. Puc fer alguna cosa?

L'Elsa es girà cap al safareig.

— No cal. Ja se n'ha encarregat la Júlia — i un suau somriure és dibuixà als llavis de la bugadera.

La Júlia estava fent la feina de la Carlota sense que cap de les altres dues li hagués dit res. La Marta assentí. No calia dir res més al respecte.

— I ara, què?

— No som dones del safareig? — preguntà l'Elsa —. Fem el que hem de fer les dones del safareig. Del que ha passat avui no en parlem a ningú més que a qui tinguem la màxima confiança. M'has sentit, Júlia? I ens encarreguen de que, ara per ara, no li passi res més greu.

— Serà complicat, això últim.

— Doncs evitem que empitjori el seu estat d'ànim! Fer-li companyia. Un dia de paga no és res en comparació amb perdre alguna de nosaltres per una depressió. Estic segura que ha vist passar per davant dels seus ulls tota la seva vida i, veient com es troba ara, no li ha sentat gens bé. Ha tingut poca moments alegres, aquesta noia. No vull ni pensar el que li ha passat aquesta nit no com l'ha passat després. Son germà és un imbècil...

— Provaré de calmar-la.

— Ves amb cura. Està molt delicada.

La Carlota s'estremí. Defugí la mà de la Marta amb els ulls vidriosos, s'endugué les mans al pit i mormolà en un lleu gemec gairebé animal. La Marta no! On era l'Elsa? La buscà amb l'ai al cor, però encara estava cega de por.

On era?

Mirà darrere de la dona i no la trobà. Buscà al seu voltant i només veié aigua i herbes.

Es movia de forma erràtica, inconsistent. De vegades violentament, d'altres amb lentitud. Se la veia malalta. Un metge hauria dit que estava patint un atac d'histerisme agut; la Marta la veia en estat de shock. L'Elsa també. Decidí tornar enrere, seure al costat de l'Elsa i esperar a que se lo passés el mal tràngol a la jove.

Son una colla de fills de puta, es digué l'Elsa. Cóm poden fer el que han fet? No són humans, sens dubte no ho son. No poden ser-ho.

— Gairebé la maten.

— Sí — respongué la Marta —. No ho hauríem de permetre. No ha fet res.

— No ha fet res — repetí l'Elsa. Res il·legal, pensà. Però ara qualsevol cosa és delicte. No podem seguir vivint així.

— Mira-li la cara — s'empenedí la Marta —. No sap ni on és.

— Li ha passat un tren per sobre — respongué l'Elsa — i porta una setmana ben dolenta. No podem esperar que pensi amb claredat — sospirà. Mirà a la noia, tremolant a tres passes d'elles i deixà anar un rebuf llastimer —. Estic cansada — sentencià —, molt cansada de tot això. Li diria que marxés, que marxés ben lluny d'aquí, però me la conec: no em faria cas... la família, el seu germà, amistats... nosaltres! No marxarà. Hi ha massa gent que la reté aquí i ella té massa por de quedar-se sola. Només cal veure-la.

És incapaç de prendre una decisió, sentencià per sí mateixa.

— I l'Armengol? — preguntà la Marta —. No l'hauria de treure d'aquí? M'ha semblat que és a ell a qui busquen i no a la Carlota. Potser, si se l'emporta, no es trobarà tan sola.

— Potser, sí, potser...

La Carlota s'aixecà amb dificultats, marejada. Mirà a les dues dones. Li semblaven dues estàtues gegantines, mirant-la amb cara de preocupació i a punt de caure-li a sobre. S'estremí. Donà un pas enrere, indecisa, i s'adonà que encara li tremolaven les mans. Les ficà a les butxaques.

— Què ha passat?

Ho recordava bé, tot, potser els últims minuts una mica esborronats i més difusos que la resta. Preguntava per estar segura de que no ho havia somiat. Però el seu estat no li mentia. Havia passat un mal tràngol. Un de gros.

— Estàs bé? — li preguntà l'Elsa, apropant-se i agafant-la de les mans.

— Jo... — s'emportà les mans al cap. Li donava voltes. Estava marejada —. No em sento bé — mirà a les vies del tren. Hi havia una taca de sang, res important en realitat. Sentí una aprensió asfixiant —. M'han... a la via?

— Sí, ho han fet — respongué l'Elsa.

— Jo diria que has relliscat — puntualitzà la Marta.

L'Elsa li envià una mirada fulminant a la dona. La Carlota empassà saliva, inspirà i les observà indecisa.

— El que importa és que estiguis bé — continuà l'Elsa —. Com et trobes?

— Marejada. M'he donat un cop al cap?

— Sembla que sí.