Divendres, 20:15 del vespre.
En Juli s'apropa bastant cabrejat cap a l'Aren i li fot un cop de puny al costat dret de la mandíbula, utilitzant bastant força, fent que l'irós caigui al terra.
– Però de què cony vas?! – exclama l'Aren, enfadat mentre es posa dret i els altres endimoniats s'aparten per donar-los espai.
– Només amics, eh? – pregunta en Juli, cabrejat, abans de donar-li un l'altre cop de puny, però aquest cop l'Aren l'esquiva.
– Crec que us hauríeu de calmar, nois. – diu l'Isis, mirant a tot arreu.
El cel s'enfosqueix, ple de núvols grisos i comença a sorgir un fort vent, aixecant totes les fulles que estan pel terra, arremolinades pel voltant dels dos que s'estan barallant, creant una mena de barrera perquè ningú passi a aturar-los.
– Havies dit que no ens havíem de preocupar per tu! Que tu no la volies! – crida en Juli, mentre li fot una petada a l'Aren i aquest la para amb una mà.
Comença a ploure amb força, quasi diluviant.
– Estàs boig o què?! – pregunta l'Aren – Estàs creant una puta tempesta! Calma't! – crida – Jo no la vull com a parella! Ella i jo només som amics! – crida, esquivant un altre intent de petada.
– I perquè ha estat a punt de dir "la nostra habitació", per referir-se a la teva?! – diu en Juli, canviant els seus ulls a negre i deixant que creixin els seus ullals i les seves ungles, convertint-se en urpes.
Uns quants llampecs es deixen veure entre els núvols, seguits d'uns forts trons.
– Perquè sempre que es queda aquí, dorm amb mi! – respon el més gran dels dos.
Més llampecs, cada vegada més grans i potents.
– I se suposa que amb això no ens hauríem de preocupar per tu?! – pregunta en Juli, abans de llençar-se sobre l'Aren, però aquest és més ràpid i abans que el mandrós arribi a tocar-lo, s'aparta i li travessa l'esquena, agafant-lo per la columna vertebral.
«Calma't si no vols que t'arrenqui tots els ossos del cos d'una estirada.» Pensa l'Aren, projectant la seva veu dins la ment d'en Juli.
De cop, el vent para i totes les fulles cauen a terra, creant una perfecta circumferència al voltant dels dos nois, deixa d'haver-hi llampecs i la pluja deixa de caure amb tanta intensitat. En Juli torna a la seva aparença humana i relaxa tots els músculs. L'Aren deixa anar la columna de l'altre i extreu la mà del seu interior, causant que el més jove caigui estirat al terra, debilitat.
– L'Abril i jo som amics, res més. Si dorm amb mi és perquè se sent protegida estant amb mi, ja que sap que soc el més fort dels set. – diu l'Aren, amb to calmat, mentre frega la mà a la camisa d'en Juli, per netejar-se la sang – No t'aniria gens malament recordar això últim. – diu, aquest cop amb to amenaçant, abans de dirigir-se a dintre de la mansió.
Un cop l'irós ha desaparegut de la seva vista, la Gina va corrents al costat d'en Juli.
– Estàs bé? – pregunta ella, una mica preocupada.
– Si... No... No ho sé. – respon ell, amb to cansat – Estic esgotat. Mai he hagut d'usar el 40% del meu poder.
– Et porto a casa teva. – afirma la Gina, sense preguntar-ho.
– Sí, serà millor que marxis d'aquí. – diu la Duna – Com a mínim fins que els dos estigueu calmats. – diu, allargant la mà a l'aire perquè unes quantes gotes caiguin sobre d'aquesta.
Sense dir res més, la Gina agafa a en Juli a l'estil nupcial i en menys d'un segon són a Castell d'Aro, a la mansió Bosc.
– M'he passat, veritat? – pregunta en Juli, baixant de peus a terra – No m'hauria d'haver confrontat a ell, no físicament. I menys tenint en compte que ell és el més fort i jo el més dèbil dels set. - diu, encara amb la veu dèbil, mentre ell i la Gina entren a la mansió.
– No. No t'hauries d'haver enfrontat amb ell i menys per una noia que ni tan sols ha donat senyals de sentir-se atreta per tu. – respon ella, mentre el porta a la seva habitació – I si no et deixessis dominar per la Peresa i entrenessis més, series més poderós i no t'hauries d'esforçar tant. – diu – L'Aren no ha utilitzat ni el 10% del seu poder i t'ha pogut guanyar sense cap dificultat. – diu, mentre ell es treu la roba xopa i se'n posa de secà a tota velocitat.
– Ho sé. – diu ell, deixant-se caure sobre el llit.
– Què saps? Que és inútil enfrontar-te contra l'Aren? O que ella no dona senyals de voler-te? – pregunta ella, mentre va a buscar una de les bosses de sang que té ell guardes i li dona, perquè begui i recuperi energies.
– No tens la sensació que últimament tot està girant al voltant de l'Aren? – pregunta ell, per no respondre a les dubtes de la seva amiga.
– Ara mateix és normal que la majoria de les coses estiguin centrades en ell. – respon ella – Vull dir, en aquests moments els nostres principals "enemics" són els seus cosins paterns. I a més, ell és i sempre serà, el més poderós de tots set.
– Ho sé, però em fot. A vegades no penses... I què collons pinto jo en tot això? – pregunta en Juli.
– Clar que ho penso. – respon ella – La teva existència encara té algun sentit. Estàs enamorat de l'Abril, igual que l'Abel. El teu paper és estar en el triangle amorós i intentar guanyar-lo. – diu – Però jo... No tinc ni això. Tinc enveja dels humans, ells neixen, viuen i moren. Jo ja estic bastant cansada de tot aquest tema de la immortalitat. – confessa.
– Jo també ho penso, la major part del temps. – confessa en Juli.
– Som uns casos perduts. – diu la Gina – No tenim ganes de viure, però no podem morir. Estem destrossats per dintre i no podem fer res per arreglar-nos. – diu, mentre s'estira al costat del llit que no està ocupat per ell.
*******
Divendres, 20:15 del vespre.
L'Abril està estirada al llit de l'Aren, mirant al sostre, pensant en tot el que ha passat durant el dia.
De cop, es comença a sentir el soroll d'una forta ventada i les finestres de l'habitació reboten a causa del vent. Mira a través del vidre i veu que en mig del pati hi ha una mena de gran bola formada per vent i fulles.
– Són en Juli i l'Aren. Estan discutint. – diu l'Abel, entrant a l'habitació – En Juli s'ha posat gelós i s'ha enfadat. Perquè has estat a punt de dir, "la nostra habitació" en comptes de "l'habitació de l'Aren". – diu, explicant el que escolta que està passant allà a baix, mentre comença a ploure de forma descomunal, juntament amb la caiguda d'uns quants llampecs – En Juli és idiota. Està utilitzant massa poder i l'Aren ni s'està esforçant.
– Com podeu saber la quantitat de poder que usen els altres? – pregunta l'Abril.
– És... Com una sensació. No sé com explicar-ho. Simplement ho notem, ho sabem. – respon ell.
– El vent i els llampecs ja han parat. Encara que continua plovent. – diu l'Abril, mentre continua mirant per la finestra – I ells ja s'han separat. – diu, observant com l'Aren s'apropa cada cop més a la mansió.
– Què fas tu aquí? – pregunta l'irós, entrant a la seva habitació, mentre mira al seu cosí.
– He vingut a veure com està l'Abril. – respon l'Abel, mentre l'Aren agafa roba seca de l'armari en menys d'un segon, abans d'entrar al lavabo de la seva habitació i pocs segons després torna a sortir, completament canviat de roba – Quan vegis a en Juli recorda-li que dels set que som, tu i ell sou els únics que lluiteu per l'amor de l'Abril. Recorda-li que ella i jo només som amics.
