Els 7

13

Divendres, 20:15 del vespre.

En Juli s'apropa bastant cabrejat cap a l'Aren i li fot un cop de puny al costat dret de la mandíbula, utilitzant bastant força, fent que l'irós caigui al terra.

– Però de què cony vas?! – exclama l'Aren, enfadat mentre es posa dret i els altres endimoniats s'aparten per donar-los espai.

– Només amics, eh? – pregunta en Juli, cabrejat, abans de donar-li un l'altre cop de puny, però aquest cop l'Aren l'esquiva.

– Crec que us hauríeu de calmar, nois. – diu l'Isis, mirant a tot arreu.

El cel s'enfosqueix, ple de núvols grisos i comença a sorgir un fort vent, aixecant totes les fulles que estan pel terra, arremolinades pel voltant dels dos que s'estan barallant, creant una mena de barrera perquè ningú passi a aturar-los.

– Havies dit que no ens havíem de preocupar per tu! Que tu no la volies! – crida en Juli, mentre li fot una petada a l'Aren i aquest la para amb una mà.

Comença a ploure amb força, quasi diluviant.

– Estàs boig o què?! – pregunta l'Aren – Estàs creant una puta tempesta! Calma't! – crida – Jo no la vull com a parella! Ella i jo només som amics! – crida, esquivant un altre intent de petada.

– I perquè ha estat a punt de dir "la nostra habitació", per referir-se a la teva?! – diu en Juli, canviant els seus ulls a negre i deixant que creixin els seus ullals i les seves ungles, convertint-se en urpes.

Uns quants llampecs es deixen veure entre els núvols, seguits d'uns forts trons.

– Perquè sempre que es queda aquí, dorm amb mi! – respon el més gran dels dos.

Més llampecs, cada vegada més grans i potents.

– I se suposa que amb això no ens hauríem de preocupar per tu?! – pregunta en Juli, abans de llençar-se sobre l'Aren, però aquest és més ràpid i abans que el mandrós arribi a tocar-lo, s'aparta i li travessa l'esquena, agafant-lo per la columna vertebral.

«Calma't si no vols que t'arrenqui tots els ossos del cos d'una estirada.» Pensa l'Aren, projectant la seva veu dins la ment d'en Juli.

De cop, el vent para i totes les fulles cauen a terra, creant una perfecta circumferència al voltant dels dos nois, deixa d'haver-hi llampecs i la pluja deixa de caure amb tanta intensitat. En Juli torna a la seva aparença humana i relaxa tots els músculs. L'Aren deixa anar la columna de l'altre i extreu la mà del seu interior, causant que el més jove caigui estirat al terra, debilitat.

– L'Abril i jo som amics, res més. Si dorm amb mi és perquè se sent protegida estant amb mi, ja que sap que soc el més fort dels set. – diu l'Aren, amb to calmat, mentre frega la mà a la camisa d'en Juli, per netejar-se la sang – No t'aniria gens malament recordar això últim. – diu, aquest cop amb to amenaçant, abans de dirigir-se a dintre de la mansió.

Un cop l'irós ha desaparegut de la seva vista, la Gina va corrents al costat d'en Juli.

– Estàs bé? – pregunta ella, una mica preocupada.

– Si... No... No ho sé. – respon ell, amb to cansat – Estic esgotat. Mai he hagut d'usar el 40% del meu poder.

– Et porto a casa teva. – afirma la Gina, sense preguntar-ho.

– Sí, serà millor que marxis d'aquí. – diu la Duna – Com a mínim fins que els dos estigueu calmats. – diu, allargant la mà a l'aire perquè unes quantes gotes caiguin sobre d'aquesta.

Sense dir res més, la Gina agafa a en Juli a l'estil nupcial i en menys d'un segon són a Castell d'Aro, a la mansió Bosc.

– M'he passat, veritat? – pregunta en Juli, baixant de peus a terra – No m'hauria d'haver confrontat a ell, no físicament. I menys tenint en compte que ell és el més fort i jo el més dèbil dels set. - diu, encara amb la veu dèbil, mentre ell i la Gina entren a la mansió.