AMOR PER L'ANÒNIM

Descobrint una mentida (II)

Vaig obrir la porta de bat a bat, procurant fer el mínim soroll possible. Al passadís no hi havia ningú. Comencí a caminar de puntetes pel corredor.

Vaig passar per davant l'habitació de l'Aniol. La porta estava esbatanada. Era assegut a l'ordinador, jugant, amb els cascs posats. Semblava que estigués al seu món.

Me'l vaig mirar i li vaig dedicar uns quants llengots. Però no els va veure.

Cada cop, els ànims de fer ganyotes anaren decaient. Em feia pena. <<Perquè has fet aquest lleig al pare?>>

Tot i que sabia que no em podria contestar els meus pensaments, el seguia mirant fixament.

Finalment, donant-me per vençuda, vaig seguir caminant fins al menjador.

No hi havia ningú. <<Uf, quina sort >> Estava alleujada.

Seguí caminant. Al principi, les passes eren suaus i curoses, com si a terra hi hagués vidres a mil bocins.

Però a mesura que m'anava acostant a la porta, les passes s'apressaren. Vaig passar per davant la cuina. Però per mala sort, hi havia la mare, i em va clissar a cua d'ull.

- On vas a aquestes hores, Laura?

Estava realment perplexa. No m'esperava allò. M'havia d'espavilar com pugés a dir alguna cosa...

- E... Em.... la Meritxell, sí, la Meritxell, m'ha convidat a fer un passeig, sí, un passeig per... Per... Plaça, sí. -vaig poder vocalitzar amb molts entrebancs i penes- I bé, doncs això...

Mai havia sigut bona dient mentides. De fet, a primària se'm coneixia coma la "Xivata", ja que era incapaç d'enganyar fos a qui fos. Això també va comportar-me molts problemes amb amistats.

La veritat és que els meus records de petita, preferiria oblidar-los.

---------------------------------------------

- D'acord, no tornis molt tard, eh?

Assentí amb el cap ja sobresortint de la porta d'entrada. Ara només podia pensar a atrapar al pare. Ja que havia perdut molt temps, segurament ja l'hauria perdut... .

Però ves per on, la sort em va somriure. Estava davant el portal del carrer, palplantat, pendent constantment del mòbil.

Vaig esmunyir-me.

Finalment, es va posar en marxa. I com era d'esperar, jo al darrere.

-----------------------------------------------------------

Tot semblava que anava bé. Ell caminava, amb fermesa, i s'aturava a algunes botigues a mirar objectes...

Però era massa aviat per parlar, ja que una estona després, va començar a buscar desesperadament entre la multitud, a algú. Allò, em tornà aquell neguit a la panxa que ja havia experimentat. Sobtadament, enfoca la seva mirada en un punt i comença a caminar en la mateixa direcció. Tot allò donava peu a què devia enganyar a la mare amb... una vella!

Vaig fregar-me els ulls. U.. Una vella! No era possible. Però si la mare era més bon partit que ella! Devia haver-hi una confusió. I així era. Uns segons més tard, va acostar-se una noia rossa, de cabell fi i llarg, uns ulls grossos i uns llavis empastifats de pintallavis vermell, uns ulls blau intens, una brusa negra de tirants curta i cenyida que li remarcava els pits, uns shorts texans molt "shorts" que li feia notar el cul... .

No m'ho podia creure. Però si com a mínim era vint anys més jove que mon pare!

Va saludar a la dona i finalment va.... va fer un pe... petó als llavis al meu pare...

Els ulls se m'humitejaren.

Al meu cor només quedava frustració, decepció, desconfiança.

-------------------------------------------------------------

Vaig tancar la porta d'una revolada.

Estava desorientada, atordida. Vaig caminar cap al passadís, quan el meu germà i jo ens topàrem. Encara tenia els ulls humits. S'hi va fixar i va afegir amb to irònic:
-Què t'ha passat ara! T'has tornat a xocar contra la porta... .
I vaig esclatar. Plorava i plorava tant, que una mica més i deixo allà el "Lago Titicaca". Ell ho va veure, i amb certes dificultats, va intentar realitzar un gest que venia a ser una "abraçada".
Estava sorpresa. Mai m'hauria esperat que hagués fet una cosa així. Vaig intentar apartar-me, però encara em va abraçar més fort.
-Tonta, plora tant com necessitis, i després m'ho expliques, d'acord?
Vaig assentir amb el cap. Finalment, el que vaig crear va ser un mar sencer.
--------------------------
-Què ha passat?-ell estava assegut a la cadira, amb una cama sobre l'altra, recolzant el colze, fent de suport pel cap.

Silenci. Tot i que feia el gest de vocalitzar, volia que li arribessin les paraules, però eren tan dèbils que quan sortien a l'exterior, es dispersaven, quedant dissoltes en l'aire.
No em treia la vista del damunt. Sospirà i canvià de posició; ara assegut bé, i recolzant el braç al recolza braços.

Va tornar a lliurar un altre sospir per donar peu a l'entrada del seu discurs:

-Mira, no sé per què estàs plorant, però si no vols dir-ho, deixa de plorar collons! Si és tan important, diga-ho d'una punyetera vegada!

Tot i que les paraules foren brusques, em donaren força per tornar a intentar parlar.

-Doncs, he vist al pare amb una altra noia. Però no sé si només eren amics, o hi havia alguna cosa més ...

-Òstia! Merda!-murmurà mentre es mossegava el llavi inferior.

-Què passa?

Em mirà un altre cop, però amb fúria, bruscament.

-Doncs, puf, ja ho sabia.

-C-Com? No-no pot ser cert... .

L'atmosfera començava a tensa. No podia ser cert, o sí? Ara que hi caic, potser podria ser la raó de per què es comportava tan esquerp amb ell... .
Va rebotar la cadira enrere i s'aixecà, furiós. Això només feia que començar.