132 dies

0

Ja és de nit i les estrelles es comencen a veure al cel. Un altre dia ha passat, un dia més sense veure't, sense sentir res de tu, sense poder parlar, sense poder abraçar-te. Avui ja fa 132 dies que vas marxar, 132 dies que se m'han fet eterns, impossibles. No sé com t'ho fas per estar sempre en la meva ment, però hi estàs nit i dia.

Com estàs? Quina pregunta més horrible, veritat? Ho odio quan me la formulen, sobre tot perquè no sé la seva resposta. Què volen que digui, el que volen sentir o com estic de veritat? Fàcil, sempre volen un "estic bé, ja ha passat tot".

Però no, no estic bé i res ha passat encara.

Tot em recorda a tu, cada paisatge, cada imatge, cada paraula.

Encara guardo el pot de la teva colònia, sí, aquell que et vas deixar aquell dia amb les presses. I és que mare meva aquell dia, el millor que he passat mai. Els dos sols, sense fer res i fent-ho tot alhora, intentant cuinar el que trobéssim per casa i intentant disfrutar de cada moment ja que sabíem que seria únic. De vegades agafo la colònia i en poso una mica en les meves dessuadores. Així et sento una mica més a prop.

Allà on vagi la gent em mira, es gira quan passo i em miren amb unes cares d'entre tristesa, fàstic i ràbia. Jo simplement abaixo el cap esperant que algun dia aquestes mirades desapareguin i que la gent em torni a veure com abans o, més ben dit, que no em vegin.

Per què vas haver de marxar? Encara ens quedaven moltes coses per fer. Qui m'aixecarà quan caigui patinant? Qui m'ajudarà amb els deures a les onze de la nit? Qui em deixarà plorar a la seva espatlla quan tot sembli que acaba? Qui m'escoltarà i m'entendrà? Qui em farà riure tant fins a tal punt en que els dos acabem plorant? Qui et substituirà? Ningú. Ningú podrà mai emplenar aquest buit que tu vas deixar. Aquest lloc en mi sempre tindrà el teu nom gravat amb foc.

I el pitjor és que ja no pots tornar. És impossible. Perquè has marxat del tot. Perquè fa 132 dies que vas pujar al cel.

Miro abaix i tot el que veig és blau, un blau infinit sota els meus peus. Però sé que enmig de tant blau, hi ha una llum que brilla per sobre de tot: tu. És increïble que estiguem separats, encara no m'ho puc creure. Ens queden encara tantes coses per fer junts, ... i ara ja no podem fer res... perquè vaig marxar i no ho vaig poder evitar. I per desgràcia meva, ja no puc tornar. No et puc tornar a veure riure amb els meus estúpids acudits, no et puc tornar a aixecar quan caiguis, no et puc tornar a abraçar.

De cop, noto com tot se'm desmonta. Tot ha acabat. Ha acabat en un instant, i sense que jo hi pogués fer res.

Et trobo a faltar.

Crec que mai m'acostumaré a estar aquí a dalt, veient-ho tot des d'una nova perspectiva, com si fos un déu. I la veritat és que aquí dalt n'hi ha uns quants. Els déus són molt bona gent, alguns un xic competitius però estan allà sempre quan em vull desfogar.

Encara recordo el dia que vam anar al riu, aquell dia en que vam trobar-nos mentre ens perdíem per la natura. Aquella sensació de llibertat barrejada amb l'eufòria del moment i l'adrenalina corrent per les nostres venes. Aquell dia on ens vam dir t'estimo sota la cascada, just abans que un peix et mossegués els peus i comencessis a cridar i saltar sobre meu. Quin dia aquell on l'única preocupació que teníem eren les picades dels mosquits mentre admiràvem aquella hermosa posta de sol, ben abraçats i enamorats.

Encara estic enamorat de tu. Crec que sempre ho estaré. Mai et podré treure del meu cor.

Ara que estic aquí a dalt procuraré que mai et passi res, ni a tu ni a la teva família, i que sempre tinguis tot el que necessitis. Sempre procuraré per tu i perquè no ens haguem de veure en molt de temps. No vull que pugis aquí dalt ara, encara et queda molt per viure.

Per últim vull que em prometis una cosa: promet-me que viuràs la teva vida al màxim, que no deixaràs passar cap oportunitat, que t'arriscaràs al màxim i que faràs moltíssimes coses estúpides i sense sentit. Que riuràs molt, que jugaràs molt, que escriuràs, que llegiràs, que ballaràs, que cantaràs i que faràs tot el que jo no he tingut temps per fer. No vull que estiguis trista, que ara abandonis la felicitat i l'amor. Vull que et tornis a enamorar, que tornis a ser feliç, ja sigui amb un noi o una noia, ja sigui d'aquí a dos mesos o a catorze anys; m'és igual, però vull que tornis a experimentar-ho tot. No abandonis la vida per mi. Viu-la per mi.

M'ho promets?