132 dies

1. Hermes (Segona Part)

Al dia següent, vaig tornar al bar, a la mateixa hora i al mateix lloc, tal com havíem quedat amb Hermes. Portava la meva carta amb mi. Espero que no m'hagi enganyat i que de debò li arribi la carta a la Phoebe. És dur pensar en ella. Hauria d'haver passat pàgina ja, han passat 132 dies, però no puc, sempre està corrent per la meva ment.

M'assec a la taula i dos minuts més tard apareix el meu nou amic, vestit amb les seves especials sabates i el seu casc.

- Preparat per despedir-te de la teva princesa? - va dir-me després de saludar-me.

- Un moment, he d'afegir-hi una cosa - agafo el bolígraf de la meva butxaca i escric un últim paràgraf a la meva última carta, a les meves últimes paraules cap a la meva estimada -. Ja està. Segur que li arribarà? - li pregunto mentre li entrego la carta.

- Si no li arriba, em podràs tallar les ales. Et dono la meva paraula - contesta agafant el sobre.

- Moltíssimes gràcies, de debò - dic tot mirant-lo als ulls.

- No és res, home. Això és el que fan els amics, no? - em mirava amb una mirada sincera i un somriure que li anava d'orella a orella.

- Vols prendre alguna cosa abans de marxar? - li ofereixo -. Jo convido.

- Vinga va, per què no?

Crido al cambrer i demano dos refrescs. En un moment ja les tenim a la taula i ens posem a parlar. Hermes m'explica que la seva vida no ha sigut difícil, però tampoc massa fàcil. Quan era petit, va robar el ramat del seu germà gran Apol·lo. Aquest li va canviar el seu ramat per una lira, un instrument musical semblant a una petita arpa amb caixa de ressonància. Des de llavors, sempre li han dit que és un lladre. Però gràcies a aquest "petit incident", va poder inventar la flauta i convertir-se en el déu de la música. També va crear nous esports i va ser nomenat patró dels atletes.

-Vaja! Quina vida més entretinguda, noi! - exclamo al·lucinat.

- Bé, no n'hi ha per tant. Segur que tu també has fet moltes coses.

- No creguis. Quan era petit, quan tenia 5 anys, el meu pare ens va abandonar i ens vam quedar sols la meva mare i la meva germana gran. A partir de llavors, sempre hem estat molt units tots: sempre ens ho explicàvem tot. Si un de nosaltres tenia un problema, tots el teníem.

》La meva germana, la Sarah, sempre ha cuidat de mi. Quan tenia examens i em posava tant nerviós que no podia dormir, ella feia que em tranquil·litzés. Sempre m'ajudava amb tot. Gràcies a ella vaig conèixer a la Phoebe i qui em va ajudar a dir-li tot el que sentia per ella. Gràcies a la Sarah, sóc qui sóc.

》La meva mare també m'ha ajudat molt. Sempre ha estat allà per nosaltres quan estàvem malalts, quan no enteníem els deures o quan trobàvem a faltar al pare. Ara que ja sóc més gran i sé el que realment va passar, entenc perquè la meva mare evitava el tema sempre que podia. El meu pare va marxar amb una altra dona. Ens va abandonar per una dona nova amb qui formar una nova família. Mai he entès ben bé per què ho va fer. Ja tenia una família amb nosaltres, per què en volia una altra? Però bé, els anys van anar passant i mica en mica la idea de que el pare tornès a casa semblava cada dia més improbable.

》Després, uns quants anys més tard vaig conèixer a la Phoebe. Com t'he dit abans, va ser gràcies a la Sarah que la vaig conèixer, ja que ella em va apuntar a un curs de teatre ara faria 3 estius. Allà va ser on tota la màgia va començar, on per fi vaig poder començar a viure la meva vida deixant de banda els fantasmes del passat. Cada classe que passava, cada mirada que es creuava, cada paraula que parlàvem em feia enamorar-me més d'ella. És tant perfecta que no sé com pot hi pot caber tanta bellesa en un cos humà tant petitó. Els seus cabells colors xocolata amb llet emmarquen la seva preciosa cara, amb aquells ulls verds com maragdes que m'imnotitzen cada cop que els miro; el seu somriure que, inexplicablement, em fa que no pugui evitar imitar-la; les seves petites mans amb aquells fins dits que fan que cada carícia sigui inoblidable; aquell cos que em fa tornar boig cada cop que l'abraço. Recordo el primer missatge que em va enviar, un en que em deia que fent el paper que li havia tocat, s'estava insultant a ella mateixa. Des d'aquell primer missatge que hem parlat cada dia. Bé, cada dia fins fa 132 dies. També recordo el dia en que vam començar a sortir: aquell 23 d'agost. No sé per què no ens vam declarar abans perquè va ser ella qui va fer el primer pas. La nostra primera cita va ser el millor dia de tots: primer la vaig portar a sopar a un restaurant, a l'acabar vam fer un llarg passeig per la platja i, al tornar a casa, com que no hi havia ningú, em vaig quedar a dormir a casa seva. Al llarg d'aquests 2 anys i 7 mesos, ha aconseguit fer per mi més del que ha fet gent que conec de tota la vida. És meravellosa, increïble. Si no fos per ella, ja faria temps que hagués pujat aquí a dalt. A ella li dec la meva vida.

Acabat el meu relat, miro a Hermes i ara és ell qui té la boca oberta. Sembla sorprès i aclaparat quan em diu:

- Noi, pensava que la vida dels mortals era molt més humil i senzilla, molt més simple, que no sabieu apreciar el que tenieu, però ostres, acabes de fer que la meva opinió canviï.

- A la Terra hi ha de tot, gent com jo i gent totalment al revés. Jo prefereixo expressar el que sento perquè, de que et serveix tenir-ho a dins?

- Exactament, amic Theo, aquí està la qüestió - fa un últim glop al got, tot acabant-se el refresc, s'aixeca i agafa el sobre -. Bé amic meu, ara sí que me n'he d'anar si és que vols que la teva carta arribi a la teva estimada abans de que desperti. Gràcies pel refresc i per compartir els teus pensaments.

- A tu per fer això per mi - li dic fent-li una abraçada -. Ja em diràs què tal ha anat.

- Bé hi pots comptar. Demà al mateix lloc i a la mateixa hora?

- Perfecte! Fins demà!

- Adéu, mon ami!