132 dies

1. Hermes (Primera Part)

... Bé, espero que compleixis la teva promesa i que visquis molts més capítols.

T'estimo, cada dia t'estimo encara més. En aquests 132 dies, els pitjors de la meva existència, he après a estimar-te encara més, si és que era possible.

T'adoro,

El teu príncep des dels cels.

Deixo el bolígraf sobre la taula i plego el paper tot posant-lo en un sobre. Miro al meu costat i veig a Hermes, el déu missatger, l'únic que pot fer arribar aquesta carta a la meva estimada.

- Segur que li arribarà? - li pregunto mentre li entrego la carta.

- Si no li arriba, em podràs tallar les ales. Et dono la meva paraula - contesta agafant el sobre.

Hermes era un noi molt estrafolari i inquiet, sempre volant d'un lloc cap a un altre. Tenia unes sabates molt estranyes, úniques diria jo: eren unes sabates amb ales als talons, unes ales que el permetien volar sense parar, del simple cel a l'Olimp, de l'Olimp a l'infern, i fins i tot del cel a la Terra.

L'havia conegut un dia a "El vi de Dionís", una petita taverna del carrer principal. Jo estava allà pensant una mica en tot, en com tot havia succeït tant ràpidament, en quant et trobava a faltar, afogant les meves penes en gots de Coca-Cola (aquí tampoc et deixen beure alcohol fins als 18.)

- Ets nou per aquí, no? - va preguntar una veu des de la meva dreta. Quan em vaig girar, vaig veure a un noi jove, ros i amb un casc daurat amb dues ales als costats -. No siguis tímid, que jo sóc dels bons - va fer un petit riure, esperant que jo també rigués -. Ei, estàs bé?

- Sí, sí, ho sento, no és res - vaig dir fent un somriure que semblés vertader -. Bé, no, no estic força bé.

- Què et passa? Puc ajudar-te en alguna cosa?

- No, per desgràcia ja ningú pot fer-hi res. A menys que em puguis treure d'aquí i portar-me allà a baix amb la meva nòvia, no crec que puguis ajudar-me en res.

Aquell noi em va mirar pensatiu, com si de debò estiguès pensant una forma per tornar a la vida. Llavors, després de tres "hmmm..."s, va dir:

- Allà a baix, a la vida, no et puc portar, ni jo ni ningú, però potser sí que podem fer-hi alguna coseta perquè li puguis dir unes últimes paraules a la teva nòvia.

- Si clar, i també pots anar a l'infern a dir-li bon dia a Hades, clar que sí home - vaig dir sarcàsticament i rient un xic.

La seva expressió, la seva veu i el seu posat semblaven seriosos, com si allò que deia, allò que semblava impossible no ho fos tant. Llavors, la meva irònica expressió es va substituir per una d'incrèdula i seriosa.

- Espera, ho dius de veritat? De veritat que puc enviar una nota, una carta o alguna cosa a la princesa?

- És difícil, però no impossible. A més, qui millor per dir-t'ho que el déu missatger? - va dir picant l'ullet.

Quan va dir "déu missatger", em van venir al cap les classes de mitologia. "Hermes, el déu missatger. Un déu molt peculiar amb unes sabates encara més, ja que el deixen volar i travessar els portals des del més enllà fins a la vida present".

- Espera't un moment: tu ets Hermes? El déu missatger?!

- En viu i en directe, senyores i senyors. Per què creies que portava aquest barret tant "xulo" sinó?

Em vaig adonar de que tenia la boca oberta per la sorpresa i la vaig tancar. Estava al·lucinant, pensava que era impossible comunicar-se amb la Terra un cop estàs al cel, pensava que ja mai em podria acomiadar bé de la persona que em va canviar la vida. Pensava que ja tot havia acabat.

- Què, escriuràs la carta o no? - em va preguntar Hermes amb un somriure.

- I tant que sí! Moltíssimes gràcies per això, no sé com podré agrair-t'ho - vaig contestar-li abraçant-lo -. Però, et puc preguntar una cosa?

- Clar, què et passa?

- Per què ho fas? Per què m'ajudes si ni t'he dit el meu nom?

Ell em va mirar fixament. La seva expressió seguia riallera i simpàtica però havia tornat a posar-se una mica seria, com si em volgués indicar que el que deia no era mentida.

- Que per què ho faig? Fàcil. Ho faig perquè no m'agrada veure a la gent trista, i menys quan jo puc fer-hi alguna cosa, tot i que m'hagi de saltar algunes normes per fer-ho. A més, no sé per què ni el què és, però alguna cosa em diu que et queden encara moltes coses per viure i per fer, que aquest no és encara el teu lloc.

La meva boca tornava a estar oberta, tornava a estar sorprès.

-Per cert i tornant a lo d'abans, com et dius?

- Theo, em dic Theo Williams.