132 dies

1. Hermes (Tercera Part)

 Hermes:

Surto del bar i camino cap a "la frontera". Tot i que li he dit a en Theo que el que faré es pot fer, sé que està prohibit, i encara més després de l'última vegada. L'última vegada, ara ja fa 157 anys, per voler ajudar a un mortal a enviar les seves últimes paraules, quasi m'expulsen d'aquí dalt. Quan es van enterar que vaig ser vist per una criatura, per una nena petita, ... bé, ja us imagineu el que va passar, ben grossa me la van liar.

Però per molt que estigui prohibit, penso fer-ho, perquè no sé el que vaig veure en aquest noi, però em va fer recordar a aquella vegada que em vaig enamorar, a aquella vegada on quasi ho abandono tot per una simple mortal. La vaig conèixer un dia estant de pas per Denver, una de les incontables vegades que Zeus m'havia demanat que li anés a buscar unes hamburgueses amb patates fregides. La seva passió per aquest menjar mortal era i encara és enorme. Bé, el cas és que a l'entrar a aquella cafeteria, l'olor de les haburgueses, el pa acabat de fer i les patates fregint-se em va deixar meravellat, però no m'hi va deixar tant com ho va fer ella, amb aquell somriure que ràpidament em va fer caure rendit sobre els seus encants. Cada setmana baixava a veure-la a la Terra, enamorant-me cada dia més, i més, i més encara. Però quan Zeus es va enterar de la nostra relació, em va prohibir fer més encàrrecs i anar a buscar més hamburgueses. Fins i tot em va treure les sabates. Les vaig haver d'agafar a amagades per tornar-les a tenir. No la vaig tornar a veure mai més. Uns any més tard i a través de la bola vident vaig saber que es va casar i va tenir 2 fills preciosos. Va morir al 1887 amb 45 anys, però jo mai l'he vist per aquí.

Per això, perquè no vull que un altre cor es trenqui tant com em va passar a mi és que ajudo a en Theo. Perquè em vaig veure a mi mateix en aquella mateixa taula, bevent i lamentant-me per no haver passat més temps amb ella i no haver-li dit mai que l'estimava.

Així que agafo la carta, me la poso a la butxaca, em cordo bé les sabates i arribo a "la frontera". La frontera és un lloc on veure al mortals des d'aquí, un lloc on pots anar si no vols viure més temps aquí, entre déus, i vols anar al simple cel. Està formada per un conjunt de pous de núvols on, si et concentres molt bé en un record o en un lloc, el pots arribar a veure. També és aquí on es desterra a qui no mereix estar aquí, a qui ha fent tant mal estant viu que ha d'estar en un altre lloc i no aquí, entre tots els luxes. Però no només això, a la frontera és on també, si tens les meves sabates, pots anar fins a la Terra, a la vida present. L'únic que has de fer és visualitzar on vols anar i saltar, confiant que caiguis al lloc correcte.

En Theo m'havia descrit amb pèls i senyals la casa on vivia la Phoebe, una casa a les afores d'Atenes, una casa de dues plantes, parets blanques i teulada vermellosa, amb les finestres i portes també vermelles i un petit jardí ple de flors al davant des d'on es veia el partenó d'Atenes. Es trobava en un carrer tranquil, ple de casetes com la seva però amb les portes i finestres cada una de colors diferents. Un barri tranquil on gairebé mai hi passava ningú a part dels veïns.

Tanco els ulls i intento visualitzar aquella caseta. Quan la tinc en ment, obro els ulls i veig com els núvols de la frontera formen un petit espiral de colors i ensenyen una imatge de la casa en qüestió. Em preparo i salto, salto cap a un món desconegut al que fa 157 anys que no hi viatjo. Travesso els núvols i noto com aquestes boletes de cotó m'acaricien el cos. Em sento com un ocell, veig el món terrestre tant petit i insignificant que em fa por aixafar-lo. Cada cop vaig més ràpid, i més ràpid, i encara més. De cop i volta, recordo qui sóc i què tinc: sóc Hermes, el déu missatger, amb unes sabates amb ales que em permeten volar. Així que tanco els ulls i amb totes les meves forces desitjo para i ho faig. Trobo l'equilibri i obro els ulls. No puc evitar posar-me a riure, després de tant temps, tornar a volar és tant reconfortant que no puc evitar riure i cridar. Ho trobava tant a faltar... Faig una voltereta a l'aire i segueixo volant cap a Atenes a complir la meva missió, la missió salvar un amor.

A mesura que em vaig acostant, el partenó és cada cop més visible. Quan estic a uns 100 metres sobre la ciutat, em dirigeixo cap a les afores. Llavors la veig, veig la casa de teulada, portes i finestres vermelles. Mica en mica vaig baixant la velocitat i l'altura del meu vol fins a arribar a la porta de casa de la Phoebe. Es nota que en Theo hi ha estat un munt de vegades, ja que la seva descripció ha estat clavada a com és en realitat. Faig uns passos endavant i m'adono de que no hi ha ningú a casa. Perfecte, menys risc de que em vegin. M'acosto fins a la porta i deixo la carta sobre l'estora.

Feia temps que no visitava Atenes, ja quasi havia oblidat com n'és de bella. Em paro i contemplo la idea de quedar-me i fer una volta per la ciutat, però no puc. No em puc arriscat a que em vegin i em condemnin a una eternitat més sense les meves sabates. Així que, contra la meva voluntat, començo a volar i pujo de nou al cel. En el camí cap allà dalt, em fixo en com ha canviat el món, en com en relativament poc temps tot ha canviat. La tecnologia ho ha canviat tot. També em creuo amb uns quants ocells i volo amb ells uns minuts. Adoro tant volar, la sensació de llibertat i de poder veure-ho tot des d'amunt... que bé que es sent.

Quan arribo de nou a la frontera només em trobo amb dues persones: un ancià que està perdut en les memòries de la seva joventut i en Theo, qui m'espera assegut en un dels bancs de núvol de davant els pous. Quan em veu, s'aixeca i em saluda mentre jo camino fins al seu costat.

- Ei, com ha anat? Ja li has deixat la carta? L'has vist? - em comença a clivellar a preguntes quan m'assec al seu costat.

- Hola, eh?

- Ai perdó Hermes, es que estic nerviós, vull saber com ha anat - em diu una mica avergonyit.

- Tranquil, no passa res. Tot ha anat perfecte, ningú m'ha vist i la carta està sobre la seva estora. Però no, no l'he vist.

Al dir això últim, la seva il·lusió s'esfuma. De sobte, els núvols del nostre terra es van moure un xic: una pluja s'està formant sota els nostres peus. La seva cara va canviar de trist a espantat en breus segons.

- Hermes, què està passant? - em pregunta preocupat.

- No és res. Simplement és que cada vegada que algú d'aquí a dalt es posa molt trist i plora, una pluja es forma sobre el lloc que més enyora la persona en qüestió.

De cop, la cara d'en Theo torna a canviar; ara sembla pensatiu. "Però quantes vegades canvia d'ànim aquest noi!", penso jo just abans de que ell obri la boca per dir:

- Els últims dies que vaig passar allà a baix, va ploure molt pel meu barri. Si el que dius és de debò, algú ha estat plorant i pensant en on jo vivia. Però... qui pot ser?

- No ho sé, amic meu, no ho sé, però algú haurà sigut, la pluja no es forma sola.

Després de dir això ens passem uns instants callats. Ell té cara d'està pensant, segurament en qui podria ser la persona que plorava. De sobte. sentim un soroll que ve de l'arbust de darrere el banc on estem ara. Quan ens girem, sembla que no hi ha ningú, però, passats uns 10 segons, una dona treu el cap entre les fulles. Em giro cap a en Theo, qui l'està mirant amb cara de sorprès i m'adono que es coneixen. Llavors, de la boca mig oberta d'en Theo només en surt una paraula:

- Papa?