Premi Llibresebrencs.org 2023

CATEGORIA A- ANHEL

Un so estrident i continu ressona per l'edifici.

Els panells de control del servei d'emergència s'activen i mostren per tot arreu una allau d'indicadors d'alerta. Els passos dels meus companys cada vegada marquen un ritme més accelerat. Ningú diu res però tothom sap el que ha de fer. Totes les eines, aparells d'intervenció, equips de rescat, vestimenta tèrmica...Tot està preparat. Tots estem preparats.

El so potent dels motors es deixa sentir amb força i sense perdre més temps els dos vehicles més grans de la brigada es posen en funcionament. Hi ha tensió a l'ambient.

En deixar l'edifici, sortim al carrer trencant la tranquil·litat del matí. Senyals lluminosos ataronjats i sirenes acústiques de gran intensitat fan que tot el veïnat s'alarmi mentre el color vermell llampant dels vehicles reclama prioritat de pas.

La centraleta ens comunica via ràdio les coordenades exactes del lloc on hem d'acudir, i sense cap dubte, just en arribar, desafiador i poderós com mai, trobem el foc. Davant nostre es mostra un incendi que creix amb ràbia i es propaga ràpidament pel bosc indefens i innocent. Al fons, els arbres amb troncs desfets cauen, fent que es desencadeni el caos.

Els animals corren; cérvols, esquirols, guineus, conills... Al seu rostre, uns ulls aterrats descriuen perfectament el que passa. Una calor aclaparadora m'acarona la cara fent que el meu sistema nerviós s'acceleri.

Conscients del risc i del que està passant, ens endinsem en un gran núvol negre dens que s'ha apoderat de l'atmosfera en qüestió de segons. Ens endinsem en el perill i ho sabem. Iniciem la lluita, alliberant la pressió de l'aigua que surt amb tota la força de les mànegues sobre el nostre enemic, que creix en flames de dimensions descomunals.

Un respir profund és suficient per relaxar-me, tranquil·litzar-me. La connexió entre el meu nervi òptic i el cervell trasllada tota la informació necessària per actuar, per moure'm i avançar. Amb determinació avanço pas a pas en sentir uns gemecs.

El perill augmenta i creix, però necessito saber què està passant entre les flames.

Mil sensacions diferents recorren el meu cos; por i emoció en sentir cada vegada més a prop aquells gemecs que reclamen la meva ajuda.

Continuo avançant mentre els arbres carbonitzats cauen per tot arreu i miro al cel amb els ulls entreoberts. Els rajos del Sol no poden deixar-se veure entre la boira negra de l'incendi.Allí està. El veig.

Envoltat de flames roges i calentes em mira amb uns ulls de desesperació.

El seu cos està atrapat, cobert de troncs i restes que el fan patir i sagnar.

Una guineu atemorida ja amb poques esperances de ser salvada crida desconcertadament.

El meu cos actua sol, les meves cames s'apropen sense pensar-s'ho ni un segon més mentre el foc valent i competitiu s'apodera del meu entorn.

Començo a trobar-me cansat, em pesa el cos, però noto com l'adrenalina es genera i em dona força per continuar, mentre els braços intenten aixecar el tronc centenari i pesat. Em resulta complicat i, a poc a poc, el tronc es desfà per capes, cremat, deixant la guineu sense respiració per la inhalació dels fums tòxics de la combustió.

Els gemecs de l'animal han arribat a la seva fi, ja no es senten. La meva oïda només percep l'espetec de les flames que fan caure, un a un, els grans cilindres esfèrics del bosc.

A la meva esquena unes veus em criden, però per uns instants el meu cap es queda en blanc en veure que l'animaló indefens que aclamava la meva ajuda ha mort. No l'he pogut salvar. El cop d'una mà m'estira i em fa reaccionar.

Els meus companys m'esperen, les unitats de reforç estan de camí.

Han passat uns dies des del gran incendi i l'hem pogut controlar, però jo encara hi penso.Comença l'estiu i tothom sembla content, però ara mateix miro per la finestra i veig com la sequera s'apodera del nostre bosc, i el terreny sec, eixut i debilitat crida desesperat perquè no pot suportar més la manca d'aigua. Aquesta escena acompanyada de la base negra i prima que ha quedat dels arbres cremats i la silueta de la guineu que es passeja pel fons de la meva ment em fa sentir trist i preocupat.

Només em queda l'anhel de pluja, l'aigua que mai ve i es fa desitjar; aquella aigua que tornarà a fer lluir les diferents tonalitats de verd dels nostres boscos, camps i conreus; aquella que ens farà estar més tranquils i contents que mai.

Vinga, no triguis i vine aviat.