Premi Llibresebrencs.org 2023

CATEGORIA A- VISC AMB LA POR DE NO DESPERTAR A L'ENDEMÀ

Sí, sí demà juguem..., O, ja ho faré un altre dia... Totes aquestes frases no les podem dir gaire segurs perquè... I si demà no despertem?

Per això, us explicaré la meva història, però abans, retrocedim uns anys.

—Germana, vols jugar amb mi? —va exclamar ella.

La meva ment li volia dir que no, però per dissimular-ho li vaig dir:

—Espera, estic ocupada, deixa-ho per demà millor.

En dir això, em vaig sentir satisfeta perquè ja no hauria d'estar patint per si se sentia malament, ja que, en la meva ment, no havia sonat tan fort com un simple i sec NO.

L'endemà, la meva germana, em va tornar a preguntar el mateix que el dia anterior i jo li vaig respondre amb un "espera, ara juguem" Cosa que no vaig complir.

Ja es feia de nit i jo encara no havia complert la promesa que vaig fer a la meva germana, i em sentia una mica malament. Per això, quan la meva mare em va dir de comprar el pa, vaig acceptar d'anar-hi i vaig decidir emportar-me-la amb mi.

Estava molt fosc, però la meva germana es va alegrar d'anar amb mi. En creuar el pas de zebra, la meva germana em va voler ensenyar com feia una acrobàcia, que havia après a fer a les classes de gimnàstica rítmica passant per les línies blanques. Jo no li ho vaig prohibir ja que, quan era petita, també m'agradava demostrar el que podia fer, però em vaig preocupar tant que desitjava haver-li ho prohibit. De sobte, un cotxe conduït per un home possiblement borratxo va passar tot accelerat per on érem. Jo ja l'havia vist venir, i per això, vaig cridar a la meva germana:

—APARTAT, CORRE PUJA A LA VORERA! —Em vaig llençar per intentar reduir el cop, però no va funcionar i el cotxe no va parar.

L'endemà al matí, em vaig despertar damunt d'una llitera que semblava d'un hospital, i efectivament, ho era. No recordava res, només em va venir a la memòria l'última acció que havia succeït. Per això, em vaig alçar ràpidament i vaig preguntar cridant preocupadament:

— ON ÉS LA MEVA GERMANA?!

Una doctora em va portar a la seva habitació, i les paraules que em va dir em van fer plorar i cridar com una boja. Van ser les següents:

— Em sap greu, no hem pogut fer res per salvar-la. La teva germana... ha mort.

No vaig poder parar d'abraçar-la i besar-la mentre els doctors intentaven apartar-me'n.

Cada dia que passava, m'anava entristint més i més. Quan m'invitaven a festes, renunciava a anar-hi. Al'institut no em parlava amb ningú. Si em preguntaven alguna cosa, ho responia malament sabent la resposta correcta. No volia cridar l'atenció de ningú en cap moment. Vestia amb roba molt ampla de colors molt apagats. No volia acceptar el que havia succeït. I per castigar-me, no menjava, no sortia, i plorava, plorava molt, a cada minut, a cada segon...

Uns anys després, em vaig acostumar tant a les visites al psicòleg, que ell creia que feia bé la seva feina, però, només ho solucionava jo sola, fent veure durant la consulta, que ja se m'havia passat i ignorant allò que em feia mal.

Més tard, vaig tenir un germanet al qual sempre feia cas i sempre jugàvem, però això no podia reemplaçar la meva germana, dolça i agradable.

No us imagineu quan l'he trobat a faltar. Però m'ha fet obrir els ulls, i aprendre que allò de "ja ho faré demà" no està ben dit i que hem d'aprofitar tot el temps i tot el que tenim encara que no sempre ens agradi. I ara que el meu germanet s'ha fet gran, sempre sortim junts per aprofitar els moments, ja que visc amb la por de no despertar a l'endemà.