Premi Llibresebrencs.org 2023

CATEGORIA D- UN MÓN MULTICOLOR

Sempre he pensat que el món és com un puzle, i que les persones, els animals i els llocs on vivim s'ajunten i van encaixant per formar part d'ell. El problema, el meu problema és que jo no acabo d'encaixar en cap lloc.

El dia que jo vaig néixer va haver-hi un eclipsi solar i el migdia es va tornar fosc. Un fet no gaire rellevant per a un naixement, encara que a mi m'agrada pensar que si va tindre alguna cosa a veure, precisament al meu naixement. Jo era un preciós bebè de pell blanca, un fet poc habitual al meu món, una anomalia genètica van dir els metges, una entre un milió...

Els meus pares eren tan feliços de tindre per fi un fill que em van estimar igual, sense importar el color de la meva pell. La meva mare era de pell rosa, com totes les persones que poden engendrar fills, i el meu pare era de pell blava, com també ho són totes les persones que poden fecundar fills. Al nostre món binari, la societat, la religió i les lleis t'ensenyen, t'imposen, que per ser una bona persona has de tindre una bona educació (amb uns bons estudis) per arribar a tindre un bon treball, s'ha de viure en parella (una persona de pell rosa amb una persona de pell blava), formar una llar, una família i tindre fills... Així és sempre, generació rere generació.

Des que puc recordar, els meus pares en van ensenyar a dissimular el fet de ser diferent, a amagar el meu color de pell amb samarretes, vestits i pantalons llargs, els cabells sense recollir i maquillatge a la cara... Era rosa, perquè el meu cos, era com el de les persones de pell rosa.

Vaig tindre una infantesa feliç, encara que al col·legi no tots els nens eren sempre uns tendres angelets, però tenia als meus amics que em feien costat i els cursos de primària van acabar bé. Vam començar l'institut, amb alguns canvis, un altre edifici, uns altres horaris de classes, més assignatures, més mestres, més deures i, també, més canvis al meu cos. Tindre corbes no m'agradava especialment i la primera menstruació va ser tota una tragèdia. Una veueta al meu interior em deia que potser, no eren els canvis que jo esperava, i una idea va començar a voltar el meu cap.

Tots els matins, el meu pare marxava de casa molt d'hora per anar a treballar, ma mare i jo esmorzàvem juntes i em portava a l'institut, que l'hi agafava de camí al seu treball. Aquell matí van trucar a ma mare, per dir-li que avançaven la reunió que tenia a primera hora, i va marxar ràpid. Hauria d'anar caminant a l'institut. Era l'ocasió perfecta, per posar en pràctica la meva idea. Em vaig posar uns texans, una samarreta del meu pare i maquillatge, però aquesta vegada blau. No vaig poder quasi esmorzar pels nervis i, a més, havia d'anar caminant, i era tard. En sortir de casa, tenia la sensació que tothom em mirava, però després d'uns quants passos, em vaig adonar que només era una persona més al carrer, el que em va fer sentir-me millor. A l'arribar a l'institut, als passadissos els alumnes anaven cadascun a la seva classe i ningú em prestava una atenció especial. Tot anava bé, molt bé fins que a l'arribar a la meva classe, el professor va passar llista i va dir el meu nom. Em va enviar directe al despatx del director, que va trucar als meus pares. Era una falta greu, molt greu, i no es podia arreglar amb una nota a l'agenda, així que castigada dos dies sense poder anar a classe, després d'una bona reprimenda pel meu mal comportament.

A partir d'aquell dia, vaig decidir seguir les normes i no ficar-me en més embolics, concentrar-me en els estudis, per tal de no cridar l'atenció de ningú. Vaig agafar els meus dubtes, els meus sentiments, la veueta interior (que no em deixaven fer-li cas) i els vaig amagar al més fons del meu interior. Seguir les normes i sobretot concentrar-me en els estudis va funcionar prou bé. Vaig acabar l'ESO, batxillerat i en la Selectivitat em va quedar una puntuació alta, així que podia triar la universitat que jo volia.

La universitat estava en una altra ciutat, adeu casa dels pares, hola pis compartit amb altres universitaris. La vida seguia i no anava malament del tot.

Al costat de la universitat hi havia una cafeteria on solíem quedar tots els companys de classe. Aquell dia al final de la barra hi havia un noi a qui no podia deixar de mirar. No soc d'aquelles persones que creuen en l'amor a primera vista, i més aviat soc molt poc donada al romanticisme, però per algun motiu que no arribava a entendre, no podia deixar de observar-lo. Era alt, de cos atlètic, vestia uns texans i una samarreta lleugerament entallada, i el cabell molt curt. Ell va mirar cap a la meva direcció i vaig poder veure-li els ulls, que eren d'un blau molt fosc. Com m'encantava aquell desconegut. La meva veueta interior molt, molt fluixet em va dir que m'agradava tant per què era exactament com jo realment volia ser. No volia escoltar-la, no l'hi podia tornar a fer cas. Vam coincidir un parell de vegades més, vam acabar parlant, ens vam fer amics i després, com que hi havia una atracció innegable entre naltros, vam començar a sortir com a parella. Al principi tot anava bé (el principi dels enamorats sempre és perfecte) petons, abraçades i moltes carícies... El petit problema va ser quan vam decidir donar un pas més a la nostra relació i dormir (sexe) junts. Em vaig posar super nerviosa, com ho podria fer? Al meu cap voltavent algunes idees, i un gran inconvenient on giravent tots els meus pensaments. Al seu pis imposible massa inconvenients. L'única opció era el meu pis, la meva habitació i la millor idea era crear un ambient rollo romàntic amb espelmes i així hauria poca llum per evitar el inconvenient. L'idea prometia i la nit increïblement va anar molt bé, vam acabar esgotats i dormint abraçats... Al matí la llum del sol entrava pels foradets de la persiana mal tancada, i iluminava la meva pell mig embolicada amb els llençols. Vaig intentar obrir els ulls però encara estava mig adormida, vaig estirar el braç primer a un costat i després al altre. Estava sola al llit. Vaig obrir els ulls de cop havia oblidat que estava despullada, ell estava dempeus al costat del llit mirant-me amb una expressió entre la sorpresa, la por i el disgust...En un món perfecte, ell no tindria cap problema amb el color de la meva pell i m'estimaria igual, pero en la realitat que vivim ser diferent és tota una tragedia.

Com m'agradaria viure en un món multicolor, on les persones fossin de tots els colors de l'arc de sant martí. On una persona de pell rosa que estima a una altra persona de pell rosa se tornes roja; que una persona de pell blava que estima a una altre blava fos, no ho sé, verda; que una rosa que s'enamora de una rosa o una blava fos lila; que una persona que no es defineix ni com rosa ni com blava fos groga, i així amb tots els tipus de persones diferents que hi ha que fossin de molts colors diferents. On totes les persones poguessin ser com volem ser, sense ser jutjades, sense perjudicis, ni etiquetes despectives on poder ser lliures. En un món on jo pugui ser com realment em sento i ningú em digui com se suposa que haig de ser.

M'ajudes a crear este món multicolor?