Premi Llibresebrencs.org 2023

CATEGORIA A- COM OBLIDAR-HO

La sang em cau des dels meus cansats artells, recorrent els meus dits fins llençar-se al terra. El cap em dóna moltes voltes i que els talls no em parin de sagnar no m'ajuda. La meva boca és plena del desagradable sabor del roig elixir vital que em recorre les venes. Tinc la cara feta un mapa: un blau a l'ull esquerre, un tall al pòmul dret, la cella dreta partida i un cop molt fort a la queixada ha fet que la zona afectada sigui d'un color blau lilós molt desagradable a la vista.

Em miro les mans, les vermelloses i fortes mans que han estat al meu costat i han aguantat tots els durs suplicis que els he fet passar, tot per arribar fins on sóc. Les alço al cel, entre el silenci de la gent, que encara és incapaç de creure fins on he arribat. El silenci diu molt més que res en aquest moment. Obro els ulls, l'escenari on creia que estava desapareix lentament. Plou. Plou molt. Tots em miren, amb cara de bogeria i incredulitat absoluta. S'escapa una rialla cínica dels meus llavis, que trenca amb el incòmode silenci que s'havia establert allí. Una rialla que feia temps que volia sortir. Una rialla de felicitat. Una rialla de bogeria. Una rialla al·lucinació. Una rialla d'orgull. La meva vertadera i única rialla.

Aixeco la meva fatigada mirada, el meu adversari ja no es mou. Tampoc l'he matat, però m'he n'he assegurat de que no es torni a posar amb mi. Amb una cara diabòlica i narcisista miro el públic, que minuts després d'haver deixat al meu contrincant gairebé invàlid, segueix atònit. Entenc que no s'ho esperessin de mi, però tanta sorpresa per part d'ells fa que em bulli la sang a un nivell quasi impossible d'imaginar.

A això s'ha reduït la meva vida?

Torno a tenir la meva clàssica expressió seria, per girar cua i marxar. Aquella pregunta m'ha desubicat moltíssim. Sé que no és el millor per mi, però és l'únic que disfruto.

Faig un pas. Un altre. Un altre. I un altre. Segueixo, amb el cap cot, fins que algú m'atura, agafant-me pel canell. Alço el cap, amb determinació. Després de les meves últimes accions em sorprèn gratament que algú sigui capaç de enfrentar-se a mi. Em giro lentament fins creuar mirades amb que m'ha aturat. La meva mirada denota ràbia acomulada, però també una certa expectació, per l'intriga de l'anonimat que manté la persona que m'agafa, ja que té una caputxa negra i una mascareta quirúrgica, també negra.

No diu res. Simplement em mira fixament als ulls, com si intentés parlar amb mi telepàticament. Té uns ulls tan negres com la seva roba, els quals semblen un mirall de la seva pròpia ànima, perquè a simple vista, té una seria expressió que sembla que sigui amb la mateixa amb la que vol que el miris.

Trenco el silenci, el generat per nosaltres dos i el mantingut per els altres, que ens miren amb tanta curiositat com la que tinc jo. Intento que se n'adoni que vull marxar, amb una suau tos indicant que tinc feina per fer, i que si no vol dir-me res, que em solti. Arrufa les celles, amb molta indignació, mentre augmenta notablement la pressió exercida sobre el meu canell. Busco amb la mirada a algú predisposat a ajudar-me, però després del succeït, tothom em tenia moltíssima por.

Ningú no gosa dir res. Aquest parc ja sembla una espècie de velatori.

Tornaràs a fugir?

No, abans morta. Res farà que marxi. Aquí qui mana sóc jo. Amb una mirada desafiant li agafo el canell de la mà amb la qual m'agafa. Aixeco el cap, mirant-lo fixament als ulls, deixant-li ben clar que no li tinc por.

I de tots els gestos que m'espero, no en fa ni un. Dibuixa un agradable somriure, vist clarament pels seus ulls. I en un ràpid gest, solta el meu canell, m'agafa la mà i comença a caminar, arrossegant-me pel parc, dirigint-se a la sortida.

Segueixo atònita. Noto una sensació tan estranya recorrent-me el cos. Què és?

És una sensació tan llunyana i propera, com si el conegués de tota la vida. Però no el recordo de res.

- Sincerament, pensava que em recordaries, però sabia que no hauries canviat gens, i acabaries recordant-ho tot. No ho fas?

M'aturo en sec. Aquella veu. Aquella dolça, meravellosa i càlida veu. Pensava que mai tornaria a dirigir-me la paraula. L'havia esperat tant temps. Com podia haver-me oblidat d'ell?

- Ho recordes, veritat? - em diu, pensant que ja no el recordava.

- Com oblidar-ho - li dic, abraçant-lo, per així no pensar en tot el temps perdut.