Premi Llibresebrencs.org 2023

CATEGORIA C- RELAT DEL JO

No estava segura de si volia marxar. En tenia moltes ganes, sí, però sempre m'havia fet molta por estar sola, lluny de tot el meu cercle que em proporcionava seguretat i confiança; i si no era capaç de començar una nova etapa sola? Sempre he vist la soledat com una cosa dolenta, com un quelcom negatiu, com una ombra fosca que t'embolcalla i t'espanta i et fa sentir petit, petit, petit. Em feia por que em guanyés aquest sentiment que tan buida i incapaç em feia sentir i que no pogués viure el que jo realment sentia que havia de fer.

Per un cop, vaig creure en mi mateixa i tot i amb la por, vaig decidir agafar les maletes i autoconvèncer-me que la por no em venceria. No n'estava segura, "sempre estàs a temps de tornar", em deia. Segurament, si no hagués estat mentalitzant-me durant mesos i hagués portat una temporada amb una estabilitat emocional prou ferma, m'hagués sigut impossible agafar aquell vol. Si hagués passat una de les meues temporades més baixes de moral, no hi hauria anat, no hagués pogut. La veritat és que passo èpoques en què em costa llevar-me del llit, concentrar-me, dormir i fer qualsevol cosa que requereixi un mínim de concentració. Temporades que em sento buida i en què no trobo motivació en res. Potser les ganes d'aquest canvi d'aires i la il·lusió de l'aventura va fer, precisament, que aquella temporada anterior a marxar no fos així. Sabia que en uns mesos tot seria diferent, esperava que un nou país m'acollís i em brindés moltes noves oportunitats. Aquella il·lusió naïf, aquelles ganes que se't posen a la panxa i et fan somriure, són les que em va permetre tirar endavant el meu propòsit.

Òbviament, com ja he dit, no tot era tan bonic. La por em continuava abraçant, i la seva ombra em xiuxiuejava tot sovint que les coses podien anar malament: "i si no feia amics?", "i si no aprenia la llengua", "i si em donava una d'aquelles temporades depressives lluny de casa? Sense ningú que m'ajudés". Per mi no era fàcil fer callar aquelles veus que em retronaven el cap, però aquella esperança ingènua m'ajudava sense jo ser-ne conscient.

És clar que em van passar maldecaps estant allà. Tants, que de fet, si abans de marxar m'haguessin dit tot allò que em passaria, no hauria marxat pas. Però un cop allà, en cap moment vaig pensar a tornar. I no perquè no tingués dies dolents i tot fos idíl·lic, no, si digués això estaria mentint. Vaig tenir-ne molts de dies dolents, de dies sense ganes de fer res en què només volia estar a les fosques i escoltar música, dies en què van passar coses que mai no m'havien passat i que vaig haver-me-les d'empescar jo sola, dies en què vaig pensar que allò que em passava era totalment inversemblant. Així i tot, mai vaig pensar a tornar. Allà vaig tenir la sort de conèixer molta gent, molt bona gent. Amigues i amics que em van fer sentir acompanyada, estimada i cuidada en tot moment. Si no fos per elles, segurament sí que hauria tornat, però per sort, vam coincidir.

I quan dic que mai vaig pensar a tornar, no vol dir que m'ho plantegés i decidís quedar- me, no. Vol dir que ni em va passar pel cap aquesta opció. Jo mateixa, quan temps després hi reflexionava em sorprenia. "Amb tot el que em va passar allà, i la por i l'angoixa que tenia abans d'anar-hi, mai vaig plantejar-me tornar". Em vaig demostrar de forma inconscient la meua capacitat d'afrontar els problemes, em vaig sentir més forta i més independent i, sobretot, més lliure. No saps el que allibera no haver de dependre dels altres per sentir-te segura. Se m'omplen els ulls de llàgrimes quan recordo aquesta experiència i la sensació d'empoderament que vaig viure en aquell moment quan assimilava tot el que havia viscut.

M'hauria agradat que aquesta sensació de fortalesa i vitalitat s'hagués quedat amb mi per sempre. Però vaig tornar. Bé, sent sincers, abans de tornar, allà també vaig tenir una temporada prou difícil en què aquella il·lusió i vitalitat del principi s'havia anat desfent i ja només en quedaven les restes. Però va ser quan vaig tornar que les ombres i els xiuxiuejos em tornaven a caçar. I no vol dir que allà tot fos perfecte i aquí tot fos espantós, però aquell sentiment que vaig sentir amb mi mateixa va compensar totes les fosques que m'havien perseguit i va convertir el record d'allò que havia viscut en una de les millors temporades que he viscut mai.

Ara, el meu objectiu és recuperar aquella força que vaig trobar en mi mateixa. Aquell orgull propi que vaig sentir per primer cop. Aquell potencial que vaig saber reconèixer en mi. El meu objectiu és estar orgullosa de mi.