Premi Llibresebrencs.org 2023

CATEGORIA D- UNA OPORTUNITAT, UN CANVI DE VIDA

Entro per l'últim passadís que em condueix dins l'avió. Una hostessa em dona la benvinguda amb un amable somriure. Soc l'última passatgera que ha entrat i rere meu, les portes es tanquen. Busco el meu seient, 16 A. M'ha tocat una senyora gran al costat. Miro l'espai que tinc i intento assimilar que hauré d'estar allí les dotze hores que hi ha de viatge. És una mica claustrofòbic, però és el que té comprar el vol d'última hora i a més, el més barat que hi havia. Després de la presentació de les hostesses, l'avió arranca. Inspiro. Encara no assimilo el fet que al final hagi sigut capaç d'acceptar aquesta oportunitat. Fa tres mesos em sentia immersa en un pou sense poder sortir i ara no em crec estar aquí. M'aferro amb força al seient quan l'avió accelera per últim cop abans que es comenci a enlairar. Intento deixar la ment en blanc però no em tranquil·litzo fins que no sento les paraules del capità desitjant-nos un bon viatge.

Miro per la finestra i veig com l'avió passa entremig dels núvols, trencant-los. Intento deixar de pensar, però no. La meva ment no es para d'omplir dels records foscos i tristos de tot el que he viscut fa tan sols uns mesos. Encara me'n penedeixo d'haver-me valorat tan poc. Vaig caure en les seves promeses que eren mentida, en el seu amor camuflat en ràbia, en les seves disculpes fent-me creure que jo era la culpable i ell la víctima.

Recordo quan va començar tot. Aquella nit que tan bé m'ho vaig passar en aquella festa després d'acabar la selectivitat. Un amic nostre ens va presentar i tot i que en aquell moment no em cridés l'atenció, de mica en mica en les quedades posteriors em va anar cridant més l'atenció, i a ell li va passar el mateix. El principi va ser màgic, especialment per les promeses fetes entre els llençols després d'estimar-nos, que bé, no sé si va ser recíproc. Potser seria més ben cert dir, mentre jo l'estimava i ell gaudia. Tot semblava un conte de princeses fins que vam decidir fer un pas més enllà i posar-li nom a què fos que estàvem creant. Allí tot va canviar. Em començava a dir coses per la roba que em posava i a enfadar-se quan sortia amb les amigues. Primer no li feia cas, però després, no parava de rebre missatges d'ell a cada segon demanant-me la ubicació, i si no contestava al moment, s'enfadava encara més. Vaig acabar pensant que si s'enfadava per la roba que portava, era perquè ell sabia com eren els nois i no volia que per culpa meva tinguessin pensaments intrusius amb mi, i quan no volia que sortís amb les amigues perquè ell volia passar temps amb mi, creia que tenia el dret de voler estar en mi, era la seva parella, així que sempre acabava dient que no als plans fets fins al punt que vaig acabar perdent el contacte amb elles. Al principi em va saber molt de greu però ell m'intentava convèncer que era el millor, que ell no les veia adequades per a mi i que simplement em treien temps per a poder estar junts i centra'm en els estudis. Què sabia ell del que jo necessitava a la meva vida...

Els mesos seguien i jo ja no sortia de casa ni em posava depèn de quina roba. Tot el meu temps estava dedicat a ell. Cada dia em deia que havia de controlar més el que menjava perquè m'estava engreixant i una noia gorda no és igual de bonica que una noia prima, ja que ell es mereixia la xicota més bonica del món. Així que sempre intentava estar cada cop més prima per ell. Però bé, creia que això ho feia perquè m'estimava.

Quan no li agradava tal com havia fet alguna cosa em cridava i sempre m'acabava pegant. Cop rere cop. Després el meu cos s'omplia de petits hematomes i ell em demanava perdo i em feia entendre que el que havia passat era culpa meva. Si hagués fet bé les coses des d'un principi no m'hauria hagut de pegar.

Aquesta ha sigut la meva vida des dels 18 anys fins ara, que tan sols en tinc 22 i sento que he perdut el temps. Normalment, diuen que aquesta època és la millor de la vida i que l'has de gaudir al màxim, però com explico jo que tant de bo poder oblidar els records d'aquests anys? Tant de bo poder treure de la meva ment tots els records que tinc amb aquesta persona.

Vaig acabar la carrera quan tenia 24 anys, aconseguint matrícula d'honor i les pràctiques al millor bufet d'advocats de Catalunya. Els hi vaig agradar tant que em vaig quedar treballant per un temps.

Un dia, la mare va rebre una carta a casa seva. Anava al meu nom, però era estranya. La va obrir i amb els pocs coneixements que té ella d'anglès va entendre que era una oferta de feina al millor bufet d'advocats del món a Nova York. Ella emocionada em va trucar i em va donar la notícia. Em vaig emocionar, era el meu somni. Sempre havia somniat que ell i jo viuríem a la gran ciutat mentre jo hi treballava, i ara m'estaven donant l'oportunitat. La mare no sabia l'infern que jo estava vivint, però quan li vaig explicar a ell la notícia davant d'ella, amb la resposta que va tenir, ho va entendre tot. Van ser uns mesos molt durs per la mare i per mi perquè ell no volia que jo marxés, es negava i em feia sentir culpable. Però amb la força de la mare que em va recolzar sempre i la valentia que encara no sé d'on la vaig treure, he pogut estar aquí en aquest avió mirant els núvols com són trencats. Sé que em toca treballar molt per les ferides que tot això m'ha causat i que segurament necessitaré ajuda d'un especialista. Però me'n sortiré i tornaré a brillar com ho feia abans. Ho faré.