Premi Llibresebrencs.org 2023

CATEGORIA C- ATAVISME: CASTELL DE CARTES

Asseguda a la cadira del terrat de la casa dels pares, endormiscada mentre el sol de les sis m'acarona mansament l'esquena, apuro la cigarreta fins que la flama que avivo amb els llavis acaba de devorar el paper i em crema en algun lloc més avall de la gola. Penso que és una escalfor agradable, tant la que m'abraça per fora com la que em corrou per dins, una remor de caliu que es mescla amb una brisa també dolça, idiosincràtica del poble, aquest aire fresc gairebé sense contaminar que fa ballar les fulles dels pins i de les moreres de baix el carrer i que semblen parlar xiuxiuejant un llenguatge que jo no comprenc.

Llenço la burilla al terra de rajola i les imatges de com el proper aiguat se l'emportarà canonada avall desfilen pels meus ulls. Qui sap, potser em caurà sobre el paraigües mentre jo passejo pel carrer, com un tros de cotó fluix desfet que, si algú examinés amb lupa, hi trobaria el meu ADN de llavis despintats i secs.

Quan torno a entrar, els ulls, acostumats a la lluentor d'enfora, no s'hi veuen entre la foscor que amaguen les parets de la casa. Palpant-les, recorro el passadís fins arribar a la sala que havia estat la meva habitació. No sé quants anys fa ja que no l'és, encara que tot continua tal i com jo ho vaig deixar. A mesura que passen els segons, les pupiles se'm dilaten i els contorns de les coses es perfilen amb més nitidesa, tot agafa la forma justa, la mesura justa i el seu color: el llit, l'armari, les fotografies, els munts de llibres i la roba dispersa, una planta assecada que ara ja és només torreta.

M'estiro al llit i sospiro. Agafo el llibre que tinc a mitges des de fa un any, però no puc llegir. El sol ara entra per la lluerna mig oberta, em toca els peus i em sento viva, però no acabo de saber què més sento. Noto la calidesa que m'ha quedat enganxada al rostre i penso que dec tenir les galtes roges. Torno a aixecar-me i el moll del llit es queixa amb un cruixit agut. Desfaig el camí fet passadís avall i entro al lavabo, i sí: tinc el rostre enrogit. "I envellit", em sembla que penso, envellit d'una forma estranya, com prematurament.

Obro l'aixeta i me'l mullo amb aigua freda, però les cicatrius, les bosses violàcies de sota els ulls, les marques de la son i les taques del tabac i el cafè a les dents no s'escorren per la pica. "Són meves", penso, "i no només això", em dic mentre em clavo la pupila a la pupila de la del mirall, "no només això, sinó que ets tu, aquesta ets tu".

Em quedo una estona així, quieta davant del meu reflex, i de cop deixo de veure-m'hi a mi, no és la llum meva la que la llum hi dibuixa, no són els meus colors els que els colors hi pinten. Soc una fotografia, un calc idèntic a la meva mare de fa vint-i-quatre anys, l'edat que jo tinc ara i que ella tenia quan va decidir portar-me al món. Em passo una mà per la galta roja i començo a plorar.

Potser és la meva mare qui plora.

I com que les llàgrimes m'hi fan veure borrós, ara davant meu hi veig una altra cosa, el cantó d'un record que, com un propòsit de recuperar una desmemòria, despunta per algun racó d'aquest tros lluent d'espill: és la imatge d'una altra fotografia. L'agafo amb caute i me l'enduc als llavis, i no puc evitar sentir-ne l'olor del perfum a pols i a tancat, a penombra i a quelcom que s'assembla a l'oblit. No sé durant quant de temps l'he degut tenir reclosa dins meu. En ella hi sortim la meva mare i jo. Penso, crec pensar, que si la mare estigués encara aquí, m'abraçaria tal i com ho fa allà, a la imatge tallada com un epitafi sobre la pedra, duradera, perenne, immutable al pas del temps, i em diria que les bosses i les marques a la cara són iguals que les seves, que no me n'he d'avergonyir. Penso que d'ésser aquí els llençols del que va ser el meu llit serien recent rentats, i que ella hagués tret la pols de l'estanteria que rebossa llibres d'haver sabut que jo venia al poble avui, després de tant de temps.

De cop i volta noto que tinc una coïssor als ulls, i quan parpadejo per pispergir-la, la mare se n'ha anat, i jo torno a ser jo i les cicatrius són meves i les taques són meves i les llàgrimes són meves i la soledat és només meva. La mare no sent res, ni pena ni glòria més enllà que la que jo sento i que no es seva, sinó que és seva en mi. La mare no sent el batec de la carn, no sent aquesta escalfor d'abril sobre el cos que jo sento, no sent l'agüeta salada corrent galta avall com si volgués arrofredar-me la rojor. La mare no sap el lloc on li queien les cicatrius ni on jeien les taques marrons fetes com signes de càncer de vida, ni sent els cucs que li roseguen el revers de la pell, els clots i els solcs dels ossos de la calavera.

Ni em recorda a mi.

És només un record, mutable, caduc, i tinc por per saber el lloc on anirà a parar quan jo l'oblida.

Quan surto del lavabo el sol del capvespre està a punt de difuminar-se del tot. Torno al llit i, quan m'obstino en l'intent de tornar a obrir el llibre, em desperto i no sé qui soc.