Premi Llibresebrencs.org 2023

CATEGORIA A- LA TEORIA DELS BAGULS I DELS ESTELS

Avui és el 15 de març, fa un any que la meva àvia va morir. Encara tinc la seva mort present dintre meu, i estic trista, ho estic. La meva àvia era una de les persones més importants per a mi, la que més. Ella em va quasi criar i va estar per mi quan la meva mare va morir i jo no tenia forces ni per a sortir del llit. Quan era petita em passava hores i hores a casa seva, escoltant la seva música antiga per la ràdio, cosint, plorant... Però avui, en especial, me n'he recordat d'una conversa que vam mantenir poc abans que ella morís. Era un dissabte a la tarda, vaig anar a veure-la a l'hospital i li vaig portar uns xurros (els seus preferits), vam xerrar una estona de la mare i de la seva infància fins que, de sobte, em va mirar seriosa als ulls i em va dir: «Bonica, t'he d'explicar una última història, ja sé que no ens queda molt de temps juntes, però presta molta atenció al que et vaig a dir a continuació, és essencial per entendre's a un mateix.»

«Dintre teu hi tens un bagul. Un de gran, però petit. Tots en tenim un. Els nostres baguls, els que hi portem a dins, tenen dos compartiments: un per a la ment i un altre per al cor, tot i que moltes vegades es barregen. Hi ha gent a la qual el seu bagul els pesa, no els deixa avançar. No deixis que el teu sigui una càrrega, ha de ser un tresor.»

«Dintre el meu bagul, per exemple, hi guardo els meus petits tresors, uns d'insignificants, uns de molt importants, uns brillants com el sol, d'altres més obscurs com la nit, alguns clars com l'aigua, d'altres més borrosos com una nit de pluja...»

«Els meus tresors són somnis, possibilitats, remordiments o petits instants que he recol·lectat intencionadament o no dintre meu.»

«Són moments que recordo cada dia o, de sobte, un dia els retrobo.

Els meus tresors, com els teus, són com petits estels en una galàxia, ens formen. Ens permeten tornar a sentir i reviure moments, sensacions, olors, emocions... De vegades, ens poden donar un motiu per lluitar, per tornar a intentar les coses, com ara. Tot i estar en aquest maleït llit d'hospital, estic amb tu menjant xurros.»

«Sempre recordaré quan vaig conèixer al teu avi, quan vam obrir la floristeria, quan em vaig casar, quan la teva mare va patir l'accident... aquest son grans tresors, però també hi recordaré sempre quan vaig anar a veure una posta de sol quan era petita, una xerrada a altes hores de la nit en una terrassa quan era jove amb els amics, o com em sentia quan ballava la meva cançó preferida, perquè, cada moment, petit o gran, pot ser especial.»

«Els records són com els estels, sempre hi estan, brillant, presents. De vegades no els podem veure, de vegades brillen més, de vegades s'obliden i es converteixen en pols. Totes les coses que haguéssim pogut ser, les que hem sigut, les bones decisions i les males... aquella disculpa que mai vas donar, aquells sentiments que mai vas confessar, el secret més profund. Tot ho pots trobar dintre el teu bagul.»

«Al món hi venim sols, i hi marxem de la mateixa manera. No ens podem endur les nostres pertinences, ni als nostres éssers estimats, però, sí que ens podem endur el bagul ple. Així que, fes-me una promesa. Plena el teu bagul, de bonics records, de somnis, d'esperança, i, sobretot no deixis que es pleni de pensaments i remordiments

innecessaris. Tona a cantar, a riure, a escriure. No et quedis en la foscor si hi tens tota l'energia per brillar al teu abast. No deixis que la mort de la teva mare ni la meva et tanquin les portes al món.»

Vaig escoltar atentament la meva àvia, paraula per paraula. Ella sempre m'explicava històries amb grans significats al darrere, però, aquesta en especial, em va marcar. Sense adonar-me'n salades llàgrimes queien dels meus foscos ulls. Tenia raó, feia molt de temps que estava ancorada en la foscor i ella era l'única llum que havia tingut durant molt de temps. Havia deixat les classes de cant i la meva passió per la poesia. Si ella marxava, no em quedaria res.

L'àvia va morir l'endemà. Jo pensava que ja m'havia preparat per a aquell moment, que la nostra conversa serviria d'alguna cosa, però el cop va ser igual de dur. Tot i això, li havia fet una promesa, i li vaig cantar un trosset de la meva cançó preferida en honor seu i la seva manera de veure el món el dia del seu funeral. Aquesta deia:

Robo unes últimes respiracions del món per un minut,

i llavors, no seré res per sempre. I tots els meus records,

I totes les coses que he vist, desapareixeran.

Amb els meus ulls, amb el meu cos, amb mi.

Sabeu, en una classe de ciències vaig aprendre que els estels brillen més abans d'apagar-se, doncs, si això és cert, la meva àvia n'era un.