Premi Llibresebrencs.org 2023

CATEGORIA D- MONTDALT

Suor freda, neguit, els muscles tensats, un nus a l'estómac, obro els ulls, sospiro i miro al meu voltant. Reconec el meu llit, l'habitació fosca i càlida, soc a casa. Un altre cop el mateix malson q m'empaita des de fa uns dies. Respiro profundament i intento recordar la història que tortura el meu cap nit rere nit. Imatges borroses però sensacions molt intenses d'uns fets ocorreguts fa molt de temps en aquestes terres, les terres q voregen el nostre riu, el riu Ebre. I un nom que martelleja el meu cap amb força, Mondalt. Els meus llavis es mouen i un xiulet de veu murmura aquest nom. Mondalt, Mondalt, Mondalt, cada cop amb més força i més volum fins q em surt un crit de dins de l'ànima, Mondalt! Em sobresalto i em pregunto qui deu ser i per què entra als meus somnis.

Moguda per un impuls que desconec viatjo a casa dels avis a Móra d'Ebre. L'avi Ventura coneix pam a pam les contrades de la riba de l'Ebre ja que, en la seva joventut, fou un sirgador de gran renom a les Terres de l'Ebre. Un home admirat per la seva bona planta i per tenir una de les espatlles més prodigioses que arrossegava com ningú el llagut i la mercaderia que duia per una carretera fluvial, anomenada camí de sirga.

En arribar a casa no trobo a ningú i decideixo agafar el camí que porta a l'ermita de Sant Jeroni per tal d'arribar al mas que tenen els meus avis. El mas porta per nom cal Forcat i d'aquesta masia en guardo els records més feliços de la meva infantesa. El mas era propietat del meu besavi Miquel i, durant els mesos d'estiu, és el lloc on viuen els meus avis Mercè i Ventura. El nom del mas respon al producte estrella que venia el meu besavi Miquel, la forca.

A banda i banda del camí admiro els arbres plens de cireres, nectarines, préssecs... i em venen unes ganes boges d'aturar el cotxe i baixar a agafar el fruit directament de l'arbre com feia amb la meva cosina Teresa quan érem petites i joguinejàvem en aquests "trossos" de terra plens de fruites apetitoses. La nostra fruita preferida era la cirera. La preferíem no només pel seu gust, en ocasions àcid i en d'altres d'una dolçor fascinadora, sinó per la utilitat que en donàvem d'elles en el nostre joc de nenes. Corríem saltironant entre els arbres buscant les millors cireres per a fer-nos les arracades més elegants i d'un vermell més brillant. Ens sentíem les princeses més desitjades de tot el territori!

Lleugerament absorbida pels meus records arribo a la porta mas. La portalada és tal i com la recordo però tinc la sensació que sobre ella han posat un filtre retro d'Instagram i els colors han passat a ser tènues i d'una tonalitat sèpia, talment com les fotografies que l'avi feia amb la seva estimada Polaroid.

La naturalesa, fidel al cicle de la vida, ha seguit el seu curs i els tests de l'entrada estan ben florits formant un ampli de ventall de colors que van des del blanc més pur fins al violat o el carmesí. Rebusco el test on l'àvia té posada una marca molt subtil, l'aixeco i veig la clau de ferro preparada per donar-me pas a l'estància de la casa. Tinc dificultats per girar el pany però finalment la porta cedeix donant pas a un petit rebedor. Una sensació de neguit m'envaeix i, com si un força sobrenatural regnés sobre els meus moviments, les meves cames recorren el passadís fins a les escales que porten a l'esgorfa. Al passar per davant de la cuina, encara perfumada d'olor de sardina, observo engrunes de pa i restes d'espines que evidencien que l'avi no ha perdut el costum d'esmorzar el seu plat preferit, la clotxa. Amb un mig somriure als llavis, pujo les escales amb la certesa que en aquella esgorfa familiar m'espera alguna secret preparat per a mi.

En arribar dalt, una glopada de pols i humitat gairebé masticables colpegen la meva cara. M'aturo i, molt detingudament, faig un repàs dels mobles i objectes que allí habiten tapats curosament amb un llençol blanc de fil amb les inicials brodades V. i M., com mana la tradició. Em crida l'atenció el bagul de fusta tallat amb uns relleus que emulen trobadors i joglars amb una viola de corda. L'obro amb força gemegant un agut grinyol i el primer que trobo és un vestit de color negre dins d'un plàstic i en ell reconec el vestit que surt en la fotografia de casament dels avis que presideix el seu dormitori. Sota més vestits que avui en dia estarien catalogats de vintage i tornarien a estar de moda, i pels quals en podria treure quatre duros, apareixen revistes de patrons de dissenys de roba esgrogueïdes pel pas del temps anomenades Burda. Les vaig apartant amb suavitat ja que tenen aspecte de desintegrar-se d'un moment a l'altre. Arribo a distingir, al fons, unes lletres dorades en un diari de color marró fosc. El sostinc amb les mans tremoloses i, encara que descolorit pel pas del temps, puc llegir Montdalt en la seva portada. Amb el cor a punt de sortir-me per la boca decideixo aixecar la tapa i una cal·ligrafia recargolada m'adverteix: Aquestes pàgines relaten la història de la família Montdalt. Obre la teva ànima i prepara el teu esperit per tal de ser portador del secret millor guardat de la riba de l'Ebre.