Premi Llibresebrencs.org 2023

CATEGORIA B- EL BROGIT DE MILERS DE PARAULES MUDES

Josep Recha Munté, "Josepet", va néixer a Riba-roja d'Ebre l'any 1902 en una família de quatre germans. Va participar en el servei militar a la marina a Ceuta i Melilla l'any 1924, amb el nombre identificador 46519, on va estar aproximadament dos anys.

Una mica més d'una dècada després, va ser cridat a files de l'exèrcit del bàndol republicà als inicis de la Guerra Civil Espanyola.

Aquesta guerra va enfrontar republicans amb nacionals, va deixar cinc-cents quaranta mil morts i va separar moltes famílies.

A continuació us compartiré una de les dures declaracions, la història de la seua vida, paraules que van ser callades fins al dia de la seua mort, però mai enterrades.

"Amb una ferma incertesa sobre els projectes de vida vinents; amb la mort com a companya de guerra que, com la meua ombra, em seguia a tot arreu, sense desprendre-me'n en cap moment, notant la seua presència en tot segon, em mantenia en el límit d'aquesta vida. Una vida que veia caure dia rere dia; vida que s'escapava de les mans dels meus companys i soldats; escenes que em recordaven que el següent podria ser jo, caminant sobre una corda fluixa que, cada cop més tensa, anava incrementant les possibilitats de trencar-se; que amb la separació d'ambdós extrems, l'estabillitat que mantenia el meu cos físic sostingut es podia fragmentar i desapareixeria.

Sabia que la crida al front havia tingut en compte l'estada al cos militar pocs anys abans del dia que canviaria moltes vides, i se'm va adjudicar un superior càrrec per experiència al "servici"; així va ser quan em van cridar a files de l'exèrcit que personificava la composició dels colors lila, vermell i groc. Aquest càrrec em salvaguardà de molts cops que haurien pogut acabar amb la meua existència.

Acabada la guerra, l'exili va ser l'única alternativa possible per a molts, per a conservar aquella vida que quasi perdem. França va ser el destí de molts de nosaltres, on només vam veure mar i sorra durant un període indefinit de temps, borrós a la meua memòria. La incertitud ens perseguia a totes hores: incertitud de tenir quelcom per menjar aquell dia, o de si el fred impregnaria amb tal intensitat el nostre cos que la calor que el mantenia en vida podria evaporar-se en qualsevol moment. Moriríem de fred per no trobar aixopluc sota la pluja tempestuosa que ens visitava freqüentment? O a causa de la fam que torturava el nostre estómac?

Era evident, però, que el temor a la mort ja no era present en cap de nosaltres, per l'excés de consciència adquirit en relació al mateix terme o bé per la seua constant presència.

Una notícia que s'havia transmés de boca a orella successivament fins arribar a la meua persona, fou la llum després d'un túnel fosc i etern; un raig de llum perquè l'esperança que tenia oblidada es despertés i m'il·luminés: es deia que Franco pretenia indultar molts soldats. Instantàniament, el ferm record que mai m'havia abandonat s'intensificà fortament: les dues persones a les que més afecte els he manifestat mai, com a components imprescindibles dels quals m'havia vist obligat a prescindir durant tant i tant de temps, la meua filla i la seua mare, la dona amb qui m'havia casat i a qui un dia havia jurat amor etern, pacte que mai vaig trencar i que ni tan sols una guerra va poder enfonsar. Tenia clar que la meua vida corria perill en travesar aquella frontera, però què n'era de mi sense l'estima?

Així, doncs, em vaig arriscar i vaig tornar a Espanya. Vaig ser detingut i empresonat al camp de concentració de San Marcos de Lleó, des d'on em van traslladar a Tarragona i pocs mesos després a Gandesa. Allà, un tendre episodi va mantenir els meus ànims actius quan em trobava empresonat. Les visites havien de ser totalment silencioses, ens privaven de la comunicació. Tot i això, la meua dona va aconseguir un cert contacte amb mi: dins el pa que se'ns lliurava hi vaig trobar diversos cops un petit canutet de paper amb missatges escrits. I és que l'amor resistí més que una guerra que, en el seu pas, va causar milers de morts, companys i no companys, però tot persones que van deixar-se la vida sota la injustícia bèl·lica.

Gandesa, qui ho havia de dir? Seria el lloc on aconseguiria, per fi, la llibertat, després de dies i mesos de fam i extrem patiment. Jutjat per un Consell de Guerra, aquell inoblidable nou de gener de 1940 vaig aconseguir la sentència absolutòria.

Ho recordo molt, més del que voldria.

Mai vaig explicar res fora de la frase que constantment repetia: això que va passar no hauria de tornar a succeir mai més. Aquesta ha estat la meua història, però el silenci de les paraules que no vaig voler pronunciar per explicar-la ha estat tan sorollós que ha permès conèixer-la ." En aquest relat, reunim allò que milers de soldats van haver de patir i en deixem constància; no serà vana cap de les llàgrimes ni ferides dels qui ho van viure, ni avui ni mai.