Premi Llibresebrencs.org 2023

CATEGORIA D- UN MESTRE RAPITENC

Abans de començar aquest escrit una mica autobiogràfic, m'agradaria situar al lector perquè sàpiga d'on vinc, és a dir, quins són els meus orígens. Vejam, soc fill d'Alcanar, un poble situat a recer del Montsià i a la vora de la badia dels Alfacs. Tot i aquests lligams, val a dir que he viscut poc a Alcanar.

Vaig néixer a les acaballes dels cinquanta en el bressol d'una família de pagesos. L'Espanya franquista d'aquella època era un país reprimit social i culturalment. De l'escola val més no parlar-ne, atès que allí no se'ns ensenyava gaire sobre història, política o sexualitat. Més aviat se'ns adoctrinava en la rància moral afí al règim, mentre els mitjans informatius es complaïen glossant les fastuoses inauguracions efectuades pel Caudillo o es delien amb els èxits esportius del Real Madrid.

Jo volia treballar aviat per aportar diners a casa, però em vaig esforçar a estudiar per guanyar-me les garrofes d'una forma menys àrdua que les feines del camp, que esclavitza els pagesos obligant-los a bregar de sol a sol durant tot l'any. Tot i que a l'estiu ajudava els pares, no volia saber res de la pagesia. Buscava un futur millor, més afalagador. En fixar-me en un model de professor tortosí que vaig tenir durant l'adolescència, vaig decidir que volia fer com ell. Gaudir amb l'experiència d'ensenyar havia de ser encisador. Com se'm donava bé allò de clavar els colzes, vaig enfilar cap a Tarragona a cursar magisteri. Mai he destacat per les capacitats físiques o intel·lectuals, però sí que m'he distingit per la tossudesa. Quan se'm fica un objectiu entre cella i cella, m'encaparro fins aconseguir-lo. Volia ser mestre perquè tenia aptituds i autèntica vocació.

Un cop diplomat, vaig tornar a casa amb la motxilla plena d'il·lusions i carregada de bones intencions. Calia donar un nou rumb a la meua vida i això són figues d'un altre paner. Per primera vegada em sentia l'amo del meu destí i desitjava emprendre aviat l'aventura docent, fruint de cada racó on el viatge m'acostés, de cada sorpresa que s'amagués rere els revolts del camí.

Estirant del fil de la memòria em ve al cap com vaig començar a treballar al setembre de 1982. Així vaig encetar el meu periple de rondar al llarg i ample de la província a mesura que m'adjudicaven plaça laboral a diferents pobles i instituts de la Ribera d'Ebre. Primer en qualitat d'interí i després com a propietari en l'aprovar les oposicions.

Durant anys i panys he mirat de transmetre la passió pels llibres i la set de saber a la colla de galifardeus que omplien la meua classe. Sovint havia de fomentar un ambient cordial entre els xiquets, pels quals la vida era una muntanya russa d'emocions. Passaven en un tres i no res de les rialles a les ploradisses. Les criatures són d'estímuls contraposats, la metàfora perfecta de la vida: somriures i sanglots. Com a mestre calia tocar de peus a terra i aportar un bri de seny. Així doncs, del setembre al juny em dedicava al meu curs en cos i ànima. Treballava amb fal·lera per ensenyar conceptes i inculcar valors, fascinat per la seua capacitat d'aprendre, com esponges xuclant tota mena de coneixements.

Seguim.

Com vaig passar de canareu a rapitenc? Diuen que no som lliures de néixer on volem, però sí de viure on i com vulguem. Quan vaig casar-me l'any 1990 a l'ermita del Remei, després de celebrar el convit al Varadero, la meua dona, metgessa de Garcia, va quedar embadalida pel parc de Garbí i pel passeig marítim. La imatge d'una extensió infinita d'aigües blaves titil·lants sota el sol i la brisa d'una platja acaronada per les onades la van convèncer de viure en un poble costaner i La Ràpita complia les expectatives amb escreix. La flaire dels pins i la salabror del mar barrejades amb la llum mediterrània actuen com un sortilegi que captiva a tothom. I ella va ser víctima d'aquest encanteri.

He viscut tres canvis importants durant la meua etapa com a docent. El primer va ser la reforma educativa amb l'aplicació de la LOGSE. El segon, la massiva arribada d'alumnes emigrants, la qual cosa va implicar una diversitat difícil de gestionar. I el tercer, la incorporació de les noves tecnologies. S'ha passat de la llibreta de paper i gargotejar a la pissarra amb el guix, a treballar amb ordinadors i escriure a una pantalla digital amb el lògic canvi metodològic, que ha suposat per a l'escola, una finestra oberta al món.

Vaig plegar a l'agost del 2018. Vaig jubilar-me després d'exercir durant trenta- sis anys la professió més bonica del món: mestre d'escola. La pèrdua d'aquella estimada feina vaig prendre-me-la com una mena de dol. Tot i així, des de la perspectiva que dona el pas del temps, em quedo amb el grapat de records que resulten més agradables. Quan camines pel carrer i els antics alumnes et saluden com a mestre notes una espurna de vanitat, perquè vol dir que has estat una persona de referència. Aquestes mostres de simpatia et fan sentir curull de satisfacció en comprovar com les llavors que vas sembrar han donat fruits, deixant una petjada inesborrable en concepte de llegat.

Sento un puntet d'orgull en pensar que he contribuït a construir un model educatiu forjant la identitat de l'escola catalana, inclusiva, activa i innovadora que tenim avui. De debò que em sento cofoi de la feina feta. Estic agraït a tots aquells que al llarg dels anys m'han ajudat a ser com soc. Guardo bons records dels col·legues amb els quals he compartit la feina i també del personal no docent, que s'encarregava de fer-nos la tasca menys feixuga.

No voldria acabar sense tenir un record per tots aquells que compartíem camí i ara ja no hi son, perquè malauradament ens han deixat abans d'hora. I per suposat, gràcies a tu, amable lector, per acompanyar-me durant el viatge d'aquest relat. Confio haver-ho fet prou engrescador com perquè l'hagis gaudit fins al final.