Premi Llibresebrencs.org 2023

CATEGORIA D- MATRIMONI FORÇAT

Mai vaig imaginar que jo, també, cauria en les garres d'un matrimoni forçat. A mi, una jove catalana, amb estudis superiors, lluitadora i empoderada, no em podria passar. A mi no. Massa rebel per patir una situació com aquesta. Però, em va passar. Cap de les parelles que havia tingut, encaixava amb la idea del què havia de ser el meu futur marit. Què havia de fer sota les pressions sociofamiliars? Tenir estudis, una feina, oportunitats guanyades amb molt d'esforç, passaven a un segon, un tercer, un quart pla si no estava casada. Sempre havia sentit dir "el matrimoni és la meitat de la nostra religió", també, "necessites tapar el teu cap amb el matrimoni". El matrimoni, era allò que em podia protegir i fer avançar en la meva vida. Ser respectada. No existien altres opcions. Altres models. Altres referents.

- Totes les teves cosines s'han casat, no et pots quedar per vestir sants. Si passes certa edat, ja cap home et voldrà - Em deia la mare. Cap home em voldria. Cert, la gran majoria de les noies del meu context, s'havien casat mentre jo em trobava estudiant, vivint experiències que mai abans havia viscut, tenint oportunitats, coneixent gent extraordinària. Però, la meva lluita i les meves vivències no tenien valor. Les noies què no estaven casades, eren mirades des de la llàstima i la compassió "algun dia, apareixeria algú per recollir-les". Ja de ben petita verbalitzava que, de gran, voldria adoptar fills i no casar-me. Les experiències al meu voltant relacionades amb l'amor i les relacions sentimentals, havien estat traumàtiques. Gens esperançadores.

Jo, ja havia sobrepassat tots el límits. Edat, vivències personals, pensaments diferents de tot allò normatiu i acceptable. Però, va arribar el moment en què la por em va envair. Em quedaria sola. Ningú m'estimaria. Ningú m'acceptaria. En aquells moments de reflexions, crisis existencials i dubtes, em van presentar a una persona amb la qual no tenia res en comú i no m'unia cap inquietud, plans de futur, amor, connexió. Tot i així, vaig decidir acceptar. Comprometre'm amb aquella persona que no estimava. La pressió em va vèncer. Vaig caure en una situació que fins aleshores era inimaginable. Inacceptable. Més d'un any intentant enamorar-me d'una persona a la qui no estimava. Havia de frenar aquell possible matrimoni. Vaig deixar de parlar amb aquella persona. Evitar-lo. El següent pas, seria comunicar-ho a la família. Era una decisió ferma. Evidentment, la rebuda de la comunicació, no va ser precisament positiva. Complir amb la paraula que has donat, va lligat amb l'honor d'una dona i de tota la seva família. Com donar una passa enrere si les conseqüències podrien ser tan doloroses per a tot el meu entorn? Tot i la duresa de les paraules i la falta d'empatia cap a mi, culpabilitzant-me de les possibles malalties que podrien patir els meus pares, vaig seguir endavant. - Ningú de la família et tornarà a parlar si prens aquesta decisió - Aquestes van ser les paraules que vaig escoltar d'una familiar al sortir de casa seva i abans d'agafar el cotxe. El suport de la meva germana i les meves nebodes, em va ajudar a sortir d'aquell infern. En el meu moment més crític, les seves veus van ser una salvació. Per fi, em sentia escoltada. Recolzada. Protegida. Ja no tenia por. Podia seguir endavant amb la meva decisió. Sense culpes. Era la meva elecció. Aquell compromís, per fi, es va acabar.

Aquesta història va tenirun final feliç, però hi ha molts altresque no el tenen.