Premi Llibresebrencs.org 2023

CATEGORIA B- ÀLBUM DE FOTOS

De sobte, em trobo envoltada de núvols suaus i explicant la meva lluita a un angelet que m'escolta com si les meves paraules es tractessin d'una balada melosa. Ningú no m'esperava aquí dalt, però he trobat la pau que tant anhelava.

"Jo treballava en una cafeteria. Mai hauria pensat que amb els anys aquell lloc seria tan especial i angoixant a parts iguals. Un dilluns, molt d'hora, un noi encantador es va acostar a la barra i vam xerrar agradablement. Quedarem a veure'ns el cap de setmana i després de trobar-nos un parell de vegades més ens vam enamorar. O això vaig suposar, perquè mai he sabut diferenciar l'ansietat de les papallones a l'estómac. De totes maneres, un tretze de març, començarem a sortir. Recordo el regal que em va fer en el nostre primer mes de nuvis.

Observàvem junts un àlbum de fotos recentment enquadernat. Ell tocava la portada sense estrenar i passava les fulles, que encara lluïen en un blanc pur. Va prometre adherir una

imatge, amb el respectiu record que comportés, el dia tretze de cada mes. Retinc en la meva retina l'iris dels seus ulls, il·lusionats. Durant molt de temps vaig creure que seria el meu heroi, que érem ànimes bessones amb un únic destí.

Posàrem la primera fotografia. Sortíem besant-nos en un camp envaït per centenars de jacints de color violat. La flor que apareix en la cloenda de l'hivern i que inaugura una nova sorgida, en aquest cas dissortada. Els seus llavis, prims i delicats, eren dolços com la mel. M'agradava molt la manera en què em besava, deixàvem de ser dos en aquell instant. Però després d'uns mesos, o potser un any, es va esvair aquella sensació. Vaig voler considerar que era tan sols l'evolució que sofria l'amor, estava errada.

Un altre tretze, d'un mes que odio recordar, la imatge adherida a l'àlbum tenia un tatxot negre al meu rostre. Aquella tarda assenyalava a ser sublim, ja que vam anar a veure una pel·lícula al cinema. En l'immens silenci de la sala, exclusivament s'escoltaven els nostres xiuxiuejos que sortien en uns sospirs lleugers. Algunes persones ens reganyaven, envejoses del nostre goig. Quan vàrem sortir un noi, fort i gràcil, em va picar l'ull. Sabia que ell era gelós, però mai esperava aquella resposta. Sense avís previ va llançar un cop de puny en l'aire impactant directament al jove. Cop sec, silenciós, resultat instantani. Em vaig espantar, vaig témer, estarà trencat per dins? Em preguntava. Aquí va sorgir el meu pànic al dia tretze. Com la majoria dels fets traumàtics, la pallissa que vaig rebre aquella matinada, va quedar condemnada a l'oblit. El que va quedar permanentment gravat a la meva memòria va ser la seva ganyota enfurida i els brams que sortien de la mateixa boca que un cop va dir-me que m'estimava.

Transcorrien els mesos i l'home mantenia la promesa vigent fins i tot en la pitjor de les circumstàncies. A la llarga, les baralles es van transformar en més viscerals i violentes. Tal com les fotos es van fer més tèrboles i sospitoses. No trobava una raó a l'aversió que ell sentia per mi, no tenia ni un motiu per malvoler-me així. Em justificava pensant que allò era normal i reafirmava en el meu endintre la inexistència d'un amor indolor. Tanmateix, estava equivocada.

Per al següent retrat enganxat a l'àlbum, ja una mica desgastat, jo havia perdut la concepció del temps. Així i tot, m'agradava perquè es contemplava una gran abraçada. Els nostres cossos junts, en quietud, produïen un sentiment sense nom i sense raó on tot era aliè. El que no m'agradava tant era contemplar les marques visibles per tot el meu cos. El blau que es veia a la meva cuixa era el més punyent. Si et detenies a mirar-lo, intuïes la forma de la mà, gran i oberta, que va donar el cop. Podien arribar a fascinar-me la combinació de colors. Blavosos, morats, verdosos... Durant aquella etapa de la meva vida confonia la nit amb la vigília. Mai acabava d'assegurar si estava somiant, delirant o si el que sentia era real. S'assemblava als quadres foscos de Goya. Pertorbadors, però absorbents. Sovint arribava tard a casa per evitar enfrontar els seus atacs, però això només feia que s'enfurismés. Quan em trobava, la penombra ho envaïa tot. Els crits, els insults i les agressions es feien constants. No hi havia escapatòria. Durant aquelles nits, sense fi, em refugiava en mi mateixa. Però era difícil sabent que dormia al meu costat. Em sentia atrapada, impotent.

Arribant al final de les fulles gruixudes del malson, trobaves l'última maleïda foto. En aquesta s'aprecià una sola persona, i no era jo. Per a aquell moment ja em descomponia, en el sòl de la cuina, essent un cadàver assassinat pel meu àngel de la guarda. Vaig entendre molt tard que hi ha situacions en les quals no decideixes, laments i excuses que no valen. Jo pensava que

aquell noi amb el cor congelat necessitava la meva calor, però ell simplement era incapaç de sentir-la. Vaig malgastar massa temps al seu costat, sense abandonar-lo, sent submisa i cremant-me a la seva vora. Potser ho vaig fer per temor o per amor. Malgrat això, hi ha successos que un simple àlbum de fotos no impedeix. Privada de la meva identitat, convertida en un ésser construït per altres, no vaig saber fer front a la meva imminent destrucció. A les portes del cel me'n penedeixo fortament de no haver posat fi a tot jo mateixa. A la fi, desitjo acomodar la meva ànima encesa en glaçons de gel, per cristal·litzar-la i preservar-la, ja que ella és més valuosa que el meu cos, que solament és un manat de músculs i ossos en va, inútils, perquè solament soc un fantasma enamorat i maltractat.

Petit angelet, des d'aquí, el més enllà, no puc oblidar les meves últimes paraules:

Si m'has de disparar que sigui avui, dia tretze."