Premi Llibresebrencs.org 2023

CATEGORIA A- LA POR ALS ULLS

Avui, és un dia com qualsevol altre, m'aixeco, esmorzo, em vesteixo i marxo cap a l'Institut, la mateixa rutina de sempre, allí m'esperen les classes, els projectes, el pati i altres activitats, m'agrada anar a l'Institut i trobar-me als meus companys amb els que m'ho passo bé i als meus "profes" que cada dia s'esforcen en ensenyar-nos les diferents matèries i a ser millors persones. La veritat és que no em plantejo si tot això és bo o si soc afortunat o no, simplement és el meu dia a dia. Però avui, quan arribo a l'institut me trobo alguna cosa diferent, han vingut, tant a primària com a l'ESO, uns nens ucraïnesos, han arribat a Catalunya fugint de la guerra.

Ja sabíem per les notícies que havia aquesta guerra, que Putin s'havia proposat envair Ucraïna i que estava atacant diferents ciutats d'aquest país, fins i tot, hem vist imatges de les destrosses produïdes pels constants bombardejos; també ho havíem parlat a classe, però fins avui ho veiem com una cosa llunyana, com si estiguéssim mirant una pel·lícula, perquè quan no coneixes les coses de prop sembla que t'afecten menys. Aquest matí, al conèixer a aquests nens alguna cosa ha canviat dins nostre, ens hem posat en la pell d'aquests nens que han sortit de les seves cases, del seu país, fugint del terror, de la mort, d'una guerra que es mostra amb tot el seu horror davant dels seus ulls de nens espantats, una guerra que els marcarà de per vida, han fugit de la mà de les seves mares sense saber que les espera, però pensant que encara tenen més sort que tants altres nens que s'han quedat amagats en refugis o que malviuen en ciutats d'Ucraïna que estan cercades i de les que no poden sortir.

En aquest moment penso en com em sentiria si em passés a mi, ja me doldria simplement el fet de deixar les coses petites com els meus llibres, els meus àlbums de fotos, la meva habitació o altres no tant petites com la meva casa, els meus amics, el meu poble, el meu país, marxar només amb part de la meva família, separant-me del meu pare o de germans més grans, pensant que pot ser no els torno a veure mai més, marxant sense res, deixant tantes coses enrere!!! sense saber si tornaré i que trobaré si torno, agafant només una motxilla amb una mica de roba i alguna cosa de menjar

El nen que ha vingut a la meva classe es diu Yure, és un nen de 14 anys, parla bastant bé el nostre idioma, perquè els seus pares tenen uns amics que viuen a Barcelona i des de fa uns anys venen tots els estius a passar un mes a casa seva, Yure vivia a Járkov. A l'hora del pati uns quants companys ens apropem a ell i li comencem a demanar que ens expliqui coses, tenim una curiositat infinita i tantes preguntes! Quan li preguntem com ha arribat a Catalunya, ens explica que el primer obstacle a superar va ser arribar des de la seva ciutat a Kiev, perquè els va portar el seu pare amb cotxe per la carretera que com estava plena de mines, van haver d'anar més poc a poc vigilant de no trepitjar-ne una. Quan ja , per fi, van arribar a l'estació de Kiev, després de tres hores esperant, avançant llocs a l'andana, van agafar un tren per arribar a la frontera de Polònia, en realitat no les importava el destí del tren només pensaven en allunar-se de tot el que estava passant. La seva mare, la seva germana de 11 anys i ell van aconseguir entrar al tren entre les espentes de la gent, no tenien bitllet, la majoria de la gent no en tenia, només alguns afortunats feia dies havien aconseguit comprar-ne, però el tren s'omplia fins que no quedava un forat ni al passadís, quan ens diu que no va poder abraçar al seu pare per última vegada, que se'n va haver de acomiadar des de la finestra del tren, se li omplen els ulls de llàgrimes malgrat dels esforços que fa per no plorar, i amb la veu entretallada explica com el seu pare des de l'andana posava la ma al vidre intentant notar a la seva família més a prop i acaba dient que pot ser no el veurà mai més. Ens explica que el seu pare no podia sortir d'Ucraïna, perquè tots els homes entre 16 i 60 anys estan obligats a quedar-se i lluitar amb la resistència, i amb un halo d'orgull ens diu que, la veritat és que encara que pogués anar-se'n tampoc s'aniria perquè vol ajudar a defensar al seu país. Entre tots els companys que li escoltem es fa un llarg silenci, fins que Pau li pregunta com va ser el viatge, Yure ens diu que va durar vuit hores, però que encara havien tingut sort perquè no havia hagut cap contratemps sinó hagués estat més llarg, ells van poder anar asseguts, però va haver molta gent que va viatjar de peu al passadís sense poder moure's. També conta que han pogut menjar alguna cosa durant el viatge, la seva mare havia posta en una bossa restes de menjar que quedaven per casa, la gent treia el menjar que havia aconseguit portar i el compartia amb la resta de viatgers. En aquest tren van passar part de la nit, amb la sort de que al anar asseguts encara han pogut dormir unes hores, la resta de la nit l'han passat a l'estació de Przemysl, des d'allí sut només un tren al dia que viatja fins a Varsòvia, el viatje ha durat unes sis hores, ens continua explicant que a l'estació Warszawa Centralna, les esperaven aquests amics de Barcelona, que han recollit també a uns altres compatriotes i els han portat a tots en una furgoneta, ja no cal que li fem preguntes, Yure en aquest moment està immers en els seus records i el relat li surt de forma espontània, ho està revivint i, fins i tot, sospira alleujat quan ens diu que al pujar a la furgoneta per fi es van sentir fora de perill. Després, amb cara de preocupació, ens expressa els seus sentiments, ens diu que sap que aquí està segur, però que emocionalment no està bé, que per les nits té malsons, que quan somia la seva mare li explica que crida i salta del llit intentant fugir. Llavors, els ulls se li comencen a omplir de llàgrimes i amb la veu entretallada continua dient que la seva mare també està malament, sempre està pensativa i pràcticament ni somriu, està preocupada per tots els que s'han quedat en Ucraïna, sobre tot pels nostres familiars, amics i veïns, molts ni tant sols sabem si encara estan vius, però sobretot pensa en el meu pare i se sent culpable perquè no s'ha quedat a ajudar, per un costat està alleujada perquè la meva germana i jo aquí estem segurs, però per un altre costat, sent que ha deixat sol al meu pare i té por de perdre'l, de no veure'l mai més. I amb un gest dde profunda tristesa ens diu que la seva mare ara està encara més angoixada, al principi pensava que amb l'ajuda d'altres països aconseguirien convèncer a Putin per a que no continues la guerra, però va passant el temps i tot continua igual o pitjor, segueix la destrucció i la mort i no es veu que s'apropi el final i això, ens comenta, que li causa desesperació e impotència de veure que no poden fer res i que no saben quan s'acabarà. Malgrat tot, ens confesa, que la seva mare pensa que ha fet el que havia de fer, perquè les mares que han sortit de Ucraina per salvar als seus fills estant salvant el futur del seu pais.

Fins fa unes setmanes, Yure, tenia una vida normal i, tal com ell diu, no podia imaginar ni per un segon que al seu pais hi hauria una guerra que ho canviaria tot, quan se va assabentar dels primers atacs no ho podia creure, després de dos dies se va adonar de que no era una película, sinó una lluita a vida o mort, . Ens comenta, que li resulta molt difícil arribar a explicar el terror que se sent, la por a morir i a que morin els teus éssers estimats, amb rabia ens diu que el seu cap no pot arribar a entendre el que està succeint, com algú que té familia és capaç d'ordenar els bombardejos amb els que sap que matarà a moltes persones, a molts nens als que privarà de continuar amb la seva vida i els seus somnis.

Ara, tot el que Yure tenia, volia, somiava, els seus plans, els seus projectes e il·lusions, ja no importen, ara només pensa en sobreviure i en que aquesta guerra acabi ja d'una vegada, per a poder veure al seu pare, per tornar al seu país encara que sigui per començar des de zero. Com m'he de queixar jo demà de si tinc deures o de si he de recollir la meva habitació quan he vist arribar a aquests nens amb la por als ulls.